lunes, 14 de septiembre de 2015

ZHANG ZAO [17.061]


Zhang Zao

(China, 1962–2010) 
张 枣], nombre clave de la llamada Tercera generación y del grupo poético del Sichuan. Practicaba una poesía de carácter experimental, muy marcada por las corrientes internacionales de la modernidad, también por la influencia de sus predecesores, de la escuela Menglong. En su poética domina la voluntad de substraer al lenguaje de sus rutinas, y al mismo tiempo hacer que resuene en ellos la vida, que tenga capacidad de transformación personal. Desde mediados de los años ochenta vivió en Alemania. Tradujo poesía alemana y enseñó literatura comparada en la Universidad de Tubinga. Murió de cáncer de pulmón a los 48 años dejando una obra de apenas 90 poemas muy influyentes.



El padre

1962. No sabe qué hacer. Él
aún es joven, idealista, bastante izquierdista, pero lleva
colgada la etiqueta de derechista. En Xinjiang se hincha de hambre,
huye hasta Changsha, su tierra, allí su abuela le prepara un festín:
sopa de tripa de cerdo con nabos, y aún flotan unos cuantos dátiles rojos.
Dentro de casa queman incienso, y en el aroma hay una desorientación que se eleva.

Un día, no tiene ni idea de hacia dónde tirar,
piensa en salir a dar una vuelta, y luego se lo vuelve a pensar,
clava la mirada en algo que no ve, y se echa a reír.
Su abuela le pasa un cigarrillo, se lo fuma, es la primera vez
exhala el humo y dice: «es una cosa muy rara».

Al mediodía, quiere ir a la isla de las mandarinas, en el río Xiangjiang,
para sentarse y tocar allí la flauta.

Camina un rato, pero luego ya no quiere ir.
Rehace el camino de vuelta y de repente cree

que hay dos yos.
Uno que sigue caminando adelante.
Uno que camina de vuelta.

Uno que se sienta en medio de un trozo de belleza y silba melodías.
Y ese otro que camina por la calle del Primero de Mayo,
avanzando por una verdad inexpugnable.

Piensa: qué le vamos a hacer, ahora todo vale.

Se detiene, y se gira. Camina de nuevo hacia la isla de las mandarinas.
Este giro asustó al despertador que hay junto al cielo.
Este giro llevó el caos a todos los ritmos que hay entre la gente.
Este giro, maravilloso e inesperado, también
lo convirtió en mi padre.
sillas




Sillas sentadas en el invierno

Sillas sentadas en el invierno, en total
hay tres, la frialdad es músculo,
alineadas
les da miedo la lógica. Entre los ángeles,
ni siquiera hay tres que quieran
sentarse, esperando
al barbero que atraviesa deslizándose por el río helado, aunque
delante todavía hay un espejo grande
y la garza recoge calderilla.

El telar de los vientos teje todo el entorno.
El dueño es vacío, lejos, muy lejos,
está de pie en el suburbio, exhalando aliento cálido,
cejijunto, los ojos abiertos, contando las sillas:
no necesita tocar la silla de en medio
para eliminarla
y si pone la silla de la izquierda
en el lado derecho, no acaba nunca ...

como un asesino en el corazón
del universo. De repente
en medio de aquellas tres sillas, una cuarta silla
impostora, la única,
también se sienta en el invierno.
Como si fuera el invierno de aquel año...
                                                              Te quiero

[Traducción del chino: Manel Ollé]




父亲

1962年,他不知道该怎么办。他,
还年轻,很理想,也蛮左的,却戴着
右派的帽子。他在新疆饿得虚胖,
逃回到长沙老家。他祖母给他炖了一锅
猪肚萝卜汤,里边还漂着几粒红枣儿。
室内烧了香,香里有个向上的迷惘。

这一天,他真的是一筹莫展。
他想出门遛个弯儿,又不大想。
他盯着看不见的东西,哈哈大笑起来。
他祖母递给他一支烟,他抽了,第一次。
他说,烟圈弥散着“咄咄怪事”这几个字。

中午,他想去湘江边的橘子洲头坐一坐,
去练练笛子。

他走着走着又不想去了,
他沿着来路往回走,他突然觉得

总有两个自己,
一个顺着走,
一个反着走,
一个坐到一匹锦绣上吹歌,
而这一个,走在五一路,走在不可泯灭的

真实里。

他想,现在好了,怎么都行啊。

他停下。他转身。他又朝橘子洲头的方向走去。
他这一转身,惊动了天边的一只闹钟。
他这一转身,搞乱了人间所有的节奏。
他这一转身,一路奇妙,也
变成了我的父亲。




椅子坐进冬天……

椅子坐进冬天,一共
有三张,寒冷是肌肉,
它们一字儿排开,
害怕逻辑。天使中,
没有三个谁会
坐在它们身上,等着
滑过冰河的理发师,虽然
前方仍是一个大镜子,
喜鹊收拾着小分币。

风的织布机,织着四周。
主人,是一个虚无,远远
站在郊外,呵着热气,
浓眉大眼地数着椅子:
不用碰它即可拿掉
那个中间,
如果把左边的那张
移植到最右边,不停地---

如此刺客,在宇宙的
心间。突然,
三张椅子中那莫须有的
第四张,那唯一的,
也坐进了冬天。像那年冬天…
…我爱你。





El pare

Any 1962. No sap què fer. Ell
encara és jove, idealista, força esquerrà, però du
penjada l’etiqueta de dretà. Al Xinjiang s’infla de tanta fam,
en fuig fins a Changsha, la seva terra, allà la seva àvia li fa un festí:
sopa de tripa de porc amb naps, i encara hi suren uns quants dàtils vermells.
Dins de casa hi cremen encens, i en l’aroma hi ha una desorientació que s’enlaira.

Un dia, no té ni idea de cap a on tirar,
pensa de sortir a fer un volt, i després s’hi repensa,
clava la mirada en alguna cosa que no veu, i esclafeix a riure.
La seva àvia li passa un cigarret, se’l fuma, és el primer cop
exhala el fum i diu: «és una cosa ben rara.»

Al migdia, vol anar a l’illa de les mandarines, en el riu Xiangjiang,
per seure i tocar-hi la flauta.

Camina una estona, però en acabat ja no hi vol anar.
Refà el camí de tornada i de sobte creu

que hi ha dos jos.
Un que segueix caminant endavant.
Un que camina de tornada.

Un que seu enmig d’un tros de bellesa i xiula melodies.
I aquest altre que camina pel carrer del Primer de Maig,
avançant per una veritat inexpugnable.

Pensa: què hi farem, ara tot s’hi val.

S’atura, i es gira. Camina de nou cap a l’illa de les mandarines.
Aquest gir va espantar el despertador que hi ha a tocar de cel.
Aquest gir va portar el caos a tots els ritmes que hi ha entre la gent.
Aquest gir, meravellós i inesperat, també
el va convertir en el meu pare.




Cadires assegudes en l’hivern

Cadires assegudes en l’hivern, en total
n’hi ha tres, la fredor és múscul,
arrenglerades
els fa por la lògica. Entre els àngels,
ni tan sols n’hi ha tres que vulguin
seure-hi, esperant
el barber que travessa lliscant sobre el riu glaçat, malgrat que
davant encara hi ha un mirall gran
i la garsa cull xavalla.

El teler dels vents teixeix tot l’entorn.
L’amo és buidor, lluny, molt lluny,
s’està dempeus al suburbi, exhalant alè càlid,
cellajunt, els ulls badats, comptant les cadires:
no li cal tocar la cadira del mig
per eliminar-la
i si posa la cadira de l’esquerra
a la banda dreta, no acaba mai...

com un assassí en el cor
de l’univers. De sobte
enmig d’aquelles tres cadires, una quarta cadira
impostora, l’única,
també s’asseu en l’hivern.
Com si fos l’hivern d’aquell any...

                                                  T’estimo

[Zhang Zao 张 枣] (1962-2010), nom clau de l’anomenada Tercera generació i del grup poètic del Sichuan. Practicava una poesia de caràcter experimental, molt marcada pels corrents internacionals de la modernitat, també per la influència dels seus predecessors, de l’escola Menglong. En la seva poètica hi domina la voluntat de sostreure al llenguatge de les seves rutines, i alhora fer-hi que hi ressoni la vida, que tingui capacitat de transformació personal. Des de mitjans dels anys vuitanta va viure a Alemanya. Va traduir poesia alemanya i ensenyà literatura comparada a la Universitat de Tübingen. Va morir de càncer de pulmó als 48 anys deixant una obra de tot just 90 poemes molt influents.

[Traducció del xinès: Manel Ollé]




O pai

Ano 1962. Não sabe que fazer. Ele,
ainda é jovem, idealista, muito esquerdista, mas leva
pendurada a etiqueta de direitista. No Xingjiang enche-se de tanta fome,
foge até Changsha, a sua terra, lá a sua avó faz-lhe um festim:
sopa de tripas de porco com nabos, e ainda boiam lá umas quantas tâmaras vermelhas.
Dentro de casa queimam incenso, e no aroma há uma desorientação que se eleva.

Um dia, não faz ideia para onde seguir,
pensa sair para dar um passeio, e depois muda de ideia,
fixa o olhar em alguma coisa que não vê, e desata a rir.
A sua avó passa-lhe um cigarro, fuma-o, e pela primeira vez
exala o fumo e diz isto: «é uma coisa bem estranha»

Ao meio-dia, quer ir à ilha das tangerinas, perto do rio Xiangjiang,
para sentar e lá tocar a flauta.

Caminha um pouco, mas depois já não quer ir lá.
Refaz o caminho de volta e de repente crê

que há dois eus.
Um que continua a caminhar em frente.
Um que caminha de volta.

Um que está sentado no meio de um bocado de beleza e assobia melodias.
E este outro que caminha pela Rua do Primeiro de Maio,
a avançar por uma verdade inexpugnável.

Pensa: que faremos, agora tudo tem o mesmo valor.

Para, e vira-se. Caminha de novo para a ilha das tangerinas.
Este giro assusta o despertador que há muito perto do céu.
Este giro traz o caos a todos os ritmos que há entre a gente.
Este giro, maravilhoso e inesperado, também
o converteu no meu pai.
cadeiras




Cadeiras sentadas no inverno

Cadeiras sentadas no inverno, em total
há três, a frieza é músculo,
alinhadas
dá-lhes medo a lógica. Entre os anjos,
nem sequer há três que queiram
sentar-se nelas, esperando
o barbeiro que atravessa deslizando sobre o rio gelado, apesar de que
diante ainda há um espelho grande
e a pega apanha miúdos.

O tear dos ventos tece tudo ao redor.
O dono é vacuidade, longe, muito longe,
está de pé no subúrbio, a exalar alento cálido,
com sobrancelhas unidas, os olhos abertos, a contar as cadeiras:
não precisa de tocar a cadeira do meio
para eliminá-la
e se põe a cadeira da esquerda
ao lado direito, nunca acaba...

como um assassino no coração
do universo. De súbito
no meio daquelas  três cadeiras, uma quarta cadeira
impostora, a única,
também se senta no inverno.
Como se fosse o inverno daquele ano...
                                                           Eu amo-te


[Zhang Zao 张 枣] (1962-2010), nome fundamental da chamada Terceira geração e do grupo poético do Sichuan. Praticava uma poesia de carácter experimental, muito marcada pelas correntes internacionais da modernidade e influenciada pelos seus predecessores, da escola Menglong. Em sua poética domina a vontade de subtrair a linguagem de suas rotinas e, ao mesmo tempo, fazer com que ressoe a vida nela, que tenha capacidade de transformação pessoal. Desde meados dos anos oitenta viveu na Alemanha. Traduziu poesia alemã e ensinou literatura comparada na Universidade de Tubinga. Morreu de câncer de pulmão aos 48 anos, deixando uma obra de apenas 90 poemas muito influentes.

[Tradução de Joan Navarro a partir da versão catalã de Manel Ollé / Revisão: Laura Alcañiz & Ana María Caetano Gallego]




Le père

1962. Il ne sait pas quoi faire. Lui,
il est encore jeune, idéaliste, assez de gauche, mais il porte
l’étiquette de droite. Au Xinjiang il enfle tant il a faim
il fuit à Changsa, sa terre, là-bas sa grand-mère lui fait un festin :
soupe de tripes de porc aux navets, et quelques dattes rouges y flottent encore.
Chez lui on brûle de l’encens, et dans l’arôme il y a une désorientation qui s’élève.

Un jour, il ne sait plus du tout  où aller,
Il pense sortir faire un tour, puis il change d’avis,
Il pose son regard sur quelque chose qu’il ne voit pas, il éclate de rire.
Sa grand-mère lui passe une cigarette, il la fume, c’est la première fois
Il exhale la fumée et dit : “ c’est une chose bien bizarre”

À midi, il veut aller à l’île des mandarines, dans la rivière Xiangjiang,
Pour s’asseoir et y jouer de la flute.

Il marche un instant, mais après il ne veut plus y aller
Il refait le chemin de retour et tout à coup il croit

qu’il y a deux “je” :
l’un qui continue à aller vers l’avant
l’un qui revient sur ses pas.

L’un qui s’assoit au milieu d’un morceau de beauté et siffle des mélodies.
Et cet autre qui marche dans la rue du Premier Mai,
en avançant pour une vérité inexpugnable

Il pense : que  faire, maintenant tout est valable.

Il s’arrête, et il se retourne. Il se dirige à nouveau vers l’île de mandarines.
Cette virevolte effraya le réveille-matin situé  près du ciel.
Cette virevolte apporta le chaos à tous les rythmes présents entre les gens.
Cette virevolte, merveilleuse et inespérée, fit aussi
de lui mon père.




Chaises assises dans l’hiver

Des chaises assises dans l’hiver, en tout
il y en a trois, le froid est muscle,
alignées
la logique leur fait peur. Parmi les anges,
pas même trois veulent
s’y asseoir, dans l’attente
du coiffeur qui traverse en glissant la rivière glacée, même si
devant il y a encore un grand miroir
et la pie ramasse des petites pièces de monnaie.

Le métier à tisser des vents tisse les alentours.
Leur  propriétaire est vacuité, loin, très loin,
Il est debout dans la banlieue,  exhalant une  haleine chaude,
les sourcils épais, les yeux ouverts, il compte les chaises :

Il n’a pas besoin de toucher la chaise  du milieu
pour l’éliminer
et s’il met la chaise de gauche
à droite, il n’en finit plus…

comme un assassin au cœur
de l’univers. Tout à coup
au milieu de ces trois chaises, une quatrième chaise
usurpatrice, l’unique,
s’assoit aussi dans l’hiver
Comme si c’était l’hiver de cette année-là…
                                                                   Je t’aime

[Zhang Zao 张 枣] (1962-2010), nom clé de la troisième génération et du groupe poétique Sichaun. Très marqué par les courants internationaux de la modernité, ainsi que  par l’influence de ces prédécesseurs de l’école Menglong. Dans sa poétique prédomine la volonté de soustraire le langage à ses routines et en même temps d’y faire résonner la vie, qui ait la capacité de transformation personnelle. Depuis la seconde moitié des années quatre-vingt, il vécut en Allemagne. Il traduisit de la poésie allemande et enseigna la littérature comparée à l’université de Tübingen. Il mourut d’un cancer du poumon à 48 ans laissant une œuvre de 90 poèmes seulement mais d’une grande influence.

[Traduction : Dolors Català, à partir de la version catalane de Manel Ollé]
http://seriealfa.com/alfa/alfa64/ZhangZao%20%20.htm










No hay comentarios:

Publicar un comentario