sábado, 12 de abril de 2014

JEAN SERRA [11.516] Poeta de Baleares


Jean Serra

El Biar (Argel), Argelia, 1952. Poeta, prosista, crítico literario, dibujante y pintor. De padres ibicencos exiliados, es una de las principales voces de la nueva poesía escrita en Ibiza durante las últimas décadas, poesía que él mismo se ha encargado de divulgar con la antología Poetes d'Eivissa (1978) y con el libro La nostra pròpia veu (1984, elaborado con Isidor Marí). Pero también con un sinfín de artículos, conferencias, presentaciones o prólogos. Su activismo cultural es galardonado con la Mención de Honor Sant Jordi del Institut d'Estudis Eivissencs (1994). 

Su obra destaca por la perfección estilística, por la elegancia formal y por la sutileza en la penetración de los sentimientos. En su poesía se observa una línea que va del lirismo íntimo, amoroso y erótico, a la reflexión existencial y, en general, a una meditación sobre la condición humana. 

Obras

Narrativa

Història d'en Jordi, 1980
Herència clara, 1990
Camins, 1993
Sense anar més lluny, 1999
Punt de cadeneta, 2007
Camins i llocs, 2008

Poesia

Memòria trencada, 1978
Illa, 1979
Lleure i crepuscle de noces, 1980
Tria de poemes, 1987
Poema al pare, 1987
Mester d'amant, 1992
Àmbit humà, 1995
Estroncar el soroll: 1975-1988, 1996
Poemes, 1997
Entre paraula i silenci, 2001
Des de la quietud, 2003
Oberta riba, 2003
Convocat silenci, 2003 (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia exaequo amb Patrick Gifreu)
Tal vegada una poètica, 2004
Vida guanyada, 2005

Estudis literaris

La nostra pròpia veu: literatura de les Pitiüses (amb Isidor Marí i Mayans), 1984
Caps de fil, 1992
Per arribar a ser, 1993
A la vora de Villangómez, 1995
Ales que s'obriran a un nou embat: Escrits recents sobre Villangómez , 2006

Textos autobiogràfics

Quadern d'Istambul, 2005






Palabra de poeta

Poética

Tal y como yo lo pienso, el poeta no es, necesariamente, un ser aislado en una torre de marfil. En cualquier caso, su aparente alejamiento, ha escrito Marià Villangómez, "es para una más íntima unión". Su profesión es solitaria y solidaria a la vez. Cuando el poeta se enfrenta a la página en blanco, se enfrenta a la nada y a si mismo. Se entrega entonces al acto de crear una realidad que quiere ser esencia de pregonas existencias... "La poesía" –según el propio Villangómez– "es poesía y nada más, una emoción diferente, una nueva categoría, que quiere, aun, se expresada."

Por otra parte, el poeta forma parte de un pueblo determinado, en cuyo seno se nutre y del que recibe influencias, ocupando un lugar simbólico… Su vida, su biografía, será únicamente una circunstancia, un accidente... Considero importante, en un poeta, su escritura y la capacidad de ésta de interrelacionarnos con la Historia, expresando experiencias compartibles, como podemos ver, por ejemplo en el poema de Paul Éluard titulado "Toque de queda", en el que se despliega –en solo ocho versos sencillísimos, sin puntuar– toda la emoción de una noche de amor entre una mujer y un hombre en las circunstancias excepcionales de una ciudad ocupada por los enemigos de la vida, en aquella hora trágica de la Historia donde los poetas, una vez más, dieron prueba de su capacidad comunicativa.

Con todo, a pesar de que la persona que habla en el poema –diríamos, simplificando Carlos Bousoño–, coincide a menudo con el yo del poeta, es sustancialmente un personaje, una composición que la fantasía consigue a través de los datos de la experiencia. Pero, también, el poeta es en si mismo un personaje. Un fingidor, como quería Pessoa.

Por eso siempre será mejor el distanciamiento –un cálido distanciamiento– para leer una obra, para entenderla sin las deformaciones que la cotidianidad impone. Debemos, pues, superar la anécdota, la referencia concreta. Un trabajo que corresponde, en primer lugar, al poeta, quien parte de la vida para ofrecernos, con la frágil –pero decisiva– herramienta del idioma –la destilación colectiva y a la vez creadora de un espíritu histórico: patria, nación o pueblo–, la sensación de una realidad trascendida. 

Si la vida –siempre en el marco de la Historia, o de la Cultura– no late en nuestra escritura, será ésta algo perfectamente inútil, la práctica más estéril. Pero si el escritor se acontenta únicamente con calcar los acontecimientos vivenciales o sociológicos, conseguirá una obra igualmente pobre, en la que la llama de la suprema armonía se extinguirá, como se extingue la llama de un quinqué en una habitación sin oxígeno. En cambio, si tenemos éxito en nuestros propósitos, entonces la poesía, que "nos espera" –como dice Marià Manent– "a veces en el corazón del silencio", se abrirá camino con palabras que nos atrevemos a combinar con voluntad de estilo.

Así, en mis poemas, espero haber reflejado inquietudes compartibles, pues, como acertadamente dijo T. S. Eliot, "no existe ningún arte más obstinadamente nacional que la poesía", que debe nacer, pienso, de un desaforado amor a la vida y, por lo tanto, de una cierta consciencia de estar dentro de la Historia, que no prive, como en el caso de la poesía china, y según palabras de Marià Manent, "de la más ardiente atención al prodigio de las cosas de la natura i de las que creó la mano del hombre". Por otro lado, el poeta sabe que pertenece, gracias a la lengua utilizada, a una tradición literaria, aunque esto no implica absoluta sujeción al pasado ni significa, tampoco, que al buscar los caminos que más le plazcan deba ser considerado, por ello, irreverente. La poesía, a veces inaprensible, a menudo avara, difícilmente se decantará, al formularse, por las vertientes regresivas y, no del todo de espaldas a la realidad, tampoco deja de indagar, intentando desvelarnos, en los misterios que se ocultan bajo la corteza de las cosas.

Paraula de poeta. Colección Poemes Essencials, núm. 9 (Palma, Govern de les Illes Balears, 2000)





Un fantasma recorre Europa 

Els poderosos volen més poder. 
Els rics no amollen prenda. 
Un dia i un altre es disparen 
focs d'artifici dalt 
la fràgil condició humana, 
mentre els profetes clamen 
en el desert contra l'oprobi. 

Quina Europa voldrem? 
La que dicten uns pocs? 

A la fi, com una esperança, 
cau el mur de la vergonya, 
i s'esquinça el teló de ferro, 
deixant al descobert 
ferides que la pau podrà sanar. 

Però els homes, enlluernats 
pels falsos miratges, 
persegueixen els Levi's, 
els llums de neó, l'automòbil, 
la targeta de crèdit, 
el consumisme pel consumisme. 

Occident, com un gran monstre engalipador, 
ofereix el repartiment 
de la pobresa 
disfressada de benestar i progrés. 

Quina Europa voldrem? 
La d'uns pocs fornint-nos de fam, 
o la de tots contra les armes? 

El fantasma dels aturats, 
dels immigrants d'arreu, 
de les víctimes de la guerra 
recorre com un càstig 
la vella geografia d'Europa. 

Mentre els famolencs 
alcen els braços amb les mans obertes 
demanant un rosegó i casa, 
uns altres descontents saluden 
amb el braç i la mà estesa la intolerància. 

(Del llibre Àmbit humà, 1995) 







Impossible Ciutadella 

Escrius la història o te la inventes segons convengui estableixes 
costums dictes lleis imposes normes erigeixes temples palaus 
coliseus però oblides sòcrates plató sèneca 
Uneixes pobles els asserveixes també sota imperis pretensiosos 
aixeques catedrals emprens croades exportes civilització a 
continents que no t'ho demanen però oblides llull teresa francesc 
Robes béns espolies patrimonis colonitzes territoris sotmets nacions 
alliberes esclaus elabores cartes magnes els drets de l'home els 
drets humans però oblides mestre eckhart erasme victor hugo tolstoi 
Ordenes l'univers de les idees inventes la impremta descrius la 
rotació dels astres mesures la distància el pes el volum el moviment 
el temps descobreixes la penicil·lina però oblides avicena curie van gogh 
Podries ser en llibertat el que ets un mosaic de diferències ben 
avingudes en un marc de convivència solidària però has vessat molta 
sang has causat massa dolor has engendrat tant d'odi recorda el circ 
la inquisició auschwitz mauthausen ana frank el mur el gulagh 
Adores reis emperadors papes piròmans dictadors genocides criminals 
exterminadors segueixes la dèria de qualsevol atila que s'omple la 
boca de falsedats redemptores oblides aviat massa aviat el dur 
cruel alliçonador llegat del passat continues bombardejant gernika 
expulsant homes dones nens de les seves llars desposseïts de tot 
indocumentats vaguen per un mapa devastat cercant "EL MÓN 
DE L'HOME LLIURE" 

(Del llibre Fi de segle, 2000) 









Torno al prat, quan vespreja, 
a collir gladiols, els primers 
de la temporada. 

De la terra que llauraren 
passades generacions, 
conec el seu treball, 
palpo la fragància dels anys, 
el murmuri de les oliveres, 
els seus records. 

L'ombra nocturna s'enfonsa com una arrel 
dins la memòria. 
De la mar m'arriba la seva cançó 
alliberada, la veu del temps, el futur, 
la llavor que espera el seu moment. 

La tarda també entra dins de mi 
amb exuberància vegetal. 

Els vels fluctuen com boires. 

Escoltarem els nostres somnis, 
els acceptarem apassionats. 
Retornarem als principis. 
Reescriurem la geografia 
dels vius i dels morts. 

(Del llibre Retorns, 1985) 








Però, què és poesia? 

No és fàcil definir la poesia. Trobaríem mil i una definicions diferents, i cada una d'elles probablement correctes. Sabem amb certesa que la poesia exigeix la paraula: que aquesta s'ordeni d'una determinada manera, rítmica, sense dubte, per tal que així sotmesa a tensió pugui transmetre millor el missatge poètic, com en aquests versos de Villangómez: «Escolta les paraules escollides, / la història interior, la incerta música.» 

La poesia és una categoria d'essència misteriosa, a la vegada conquista i revelació. Però humana, ben humana. El poeta esdevé el demiürg que desvetlla per als altres el misteri de les coses, la realitat més oculta als sentits normals de l'home. Per a Josep M. Sala-Valldaura, el poeta seria aquell que «que poua del silenci últim la paraula primera», i la poesia, «gràcies al ressò interior», esdevindria traducció i eco «de les coses». 

En efecte, els poetes fan entenedores les experiències més pregones i també les més humanes, la qual cosa vol dir que la poesia és accessible. Borges, autor d'una breu però intensíssima obra poètica, preferia «les paraules habituals a les paraules enlluernadores». Perquè, al capdavall, «las cosas que le ocurren a un hombre les ocurren a todos». 

Escolteu, per exemple, amb quina finor apropa les coses Josep Planells i Bonet: «Tenc la palmera per l'arbre vesí, / que en la seua ombra s'hi troba consol; / és un bell símbol, quia el pelegrí / als murs que ombregen les postes de sol.» 

O amb quina continguda emoció Josep Marí expressa el moment sobtat de la inspiració poètica, corprès per la contemplació d’uns paratges solitaris: «Murs de la terra, / gegantins espadats contra la solitud / de l'aire i els estels, / com m'atansava a la por dels vostres límits / i alhora un vast silenci esdevenia música.» 

Aquest «vast silenci» que es torna música, ja ho haureu endevinat, és precisament la poesia. Poques vegades he trobat uns versos tant explícits. En uns altres, Josep Marí diu: «La poesia flota / tímidament; la sento, / però no la veig. És / com un noble metall / abans de tenir forma.» 

I la forma que la poesia adopta és el poema, ja sigui en vers o en prosa. Veiem així que la poesia és un atribut del llenguatge afegit a voluntat pel poeta. 

La poesia crea, entre d'altres coses, un àmbit de trobada (i de troballes). En principi, el lector troba el poeta. Poeta i lector dialoguen, en un silenci que és còmplice de compartir experiències que sols per la paraula poètica poden expressar-se. El poeta sap que escriu per a ser llegit un dia. El lector sap que la poesia li transmet un seguit de troballes que tenen el millor vehicle possible en la paraula en tensió («palabra en el tiempo», deia Machado). 

(Del llibre Fent país o bufar i fer bombolles, 2005) 







La pàtria 

No puc dir la pàtria, car cada infància té la seva pròpia pàtria. Tota la meva infància és memòria trencada, la impossibilitat de reconstruir els escenaris, la minúscula geografia dels jocs, els amics sense cara ni nom... Frais Vallon, la casa petita a la vora del riu, voltada de barraques. Recordo les serps pel marge del riu. Recordo dies de pluja persistent. La primavera flairosa de maduixes. 

Alguna vegada venia l'oncle Mosson amb notícies d'Eivissa. De sobte va aparèixer una dona vella, alta i prima, vestida de negre: era l'àvia Dolors, tenia vuitanta-quatre anys i era la primera volta que viatjava fora de l'illa. 

A El-Biar, al cor de la ciutat, les coses eren d'una altra manera. Vivíem a un primer pis, a la casa d'una senyora francesa, viuda... Era la «Tata Roset». Pel balcó veia el món: paracaigudistes a banda i banda del carrer, la desfilada militar cada vespre. El toc de queda. A vegades sentíem trets, suposadament de metralleta. Era la guerra, però jo no ho sabia. En taula es comentaven els atemptats, les bombes a autobusos i cafeteries, el pànic i la inseguretat. Era una altra guerra. 

Un dia aparegueren sis maletes de fusta. S'inicià de seguida una fressa estranya, com de vigília de festa... Tots, entre rialles, anàvem triant les coses... Després recordo besos i abraçades al port d'Alger. I recordo un viatge en vaixell, d'una parla a una altra parla. 

(De Poema al pare, 1987) 



No hay comentarios:

Publicar un comentario