martes, 1 de octubre de 2013

JEAN-FRANÇOIS MARIOT [10.617]

 


Jean-François Mariot
  
Jean-François Mariot. Nacido en 1959 en Aveyron, FRANCIA. Vive y trabaja en la cuenca de Decazeville como profesor de Geografía e Historia. Ha sido cofundador de Mescladis, colectivo organizador de acontecimientos culturales y cívicos desde 1994, apoyándose en la pluralidad cultural de la cuenca industrial de Decazeville (Aveyron): festivales, editorial, artes plásticas, debates, etc. Codisenñador de la Fête des Langues du Monde de Decazeville desde 2002. Ha publicado los poemarios Fax-Faxes, Mouans-Sartoux,  OC, coll. OC-Passatge, 2006, Rajar de contunh – Coulée continue, Toulouse, Letras d'òc, 2010 y en les obres colectivas y antologías La garrela en Dotze bitlles i un bitllot, Barcelona, Proa, 2010, Anthologie des auteurs occitans de la fin du XXème siècle, coordinada por Giovanni Agresti, 2004 y en las revistas Òc, Linha imaginòt, Hopala!

[Traducción: Joan Navarro]







Ω


brasero

el frío pela las pieles,
el viento ha debido topar con algunos excrementos de nieve,
hace algunas noches, cerca de aquí.
la carbonilla se encarama en la blancura
llevamos el humo en la sangre
brasero
pronto, levantaremos el brazo para votar
pronto, aplaudiremos
pronto, las venas serán azules y los gritos serán rojos
brasero
aquí los ojos que pican
aquí el humo, aquí el olor
que rastreamos
aquí el fuego en el vientre,
aquí sus palabras, formando un círculo, más o menos,
aquí su venganza,
desgranando su calor
sobre las espaldas frías
brasero
para decir que no tenemos nunca frío
que no tenemos nunca sed
en las cunas de nuestras frases,
no obstante secas, aquellas,
como ráfagas de arena,
como peligros inminentes de caza
brasero
aquí la negrura que nos marca
aquí la humedad que nos funda
aquí el bramido que nos enronquece
y los que pedimos hacer luz
brasero
la huelga es general
la huelga, la votamos, cada día
la huelga, no le contamos las lunas
la huelga, no le contamos los brazos
brasero
aquí la obstinación de los agujeros
que nos han hecho en el cuerpo
aquí la obstinación de la nieve
que nos hemos metido en la cabeza
brasero,
la huelga, esta mañana, siempre
con todas las manos abiertas y grandes,
sobre nuestro cuerpo consentidor

(2011)







bairro alto

unas rodillas festejadas por bellos dedos
de luz lentamente golpean contra el
algodón de los bajos la caoba viaja
entre las molduras y la sombra se desliza
a lo largo de los círculos de humo que satinan 
el vitral...
un diente de noche agrieta el claustro
de los párpados y un pensamiento se eleva
justo sobre la cabellera de la camarera
y una masa dulce se levanta como una cortina
de voz...
unas rodillas que golpean la medida e  
hilan un bajo en la sombra y se desliza un dedo
a lo largo de un pensamiento como un humo que sube
de un pozo de noche y la cabellera de la camarera
cae como una cortina
negra...  

la media de cerveza sagres entra fría
en mi vientre de hielo
a la misa del dulce las perlas
cortan en la oscuridad de las voces
el cigarrillo caliente calafatea
mi añoranza de satén
el azufre del jazz se embarrila
en un vientre femenino
el fuego arde en las palabras
como una cortina levantada
roza las rodillas negro y blanco







bairro baixo

plantada delante de los lavabos de hombres una mujer tallada por los sueños inventa el azul en la cáscara de un canto melancólico los pecadores pasan uno a uno como ante una pitonisa resfriada como en una comitiva de cervezas como en una pelea de hombres en camisa de cuadros y hay plantados también algunas veces en as de diamantes oscuros engarzados en sillas y mesas laqueadas fingiendo una aflicción colectiva de machos desanimados como los de un ejército harto de la cabezonería desconcertada de una locura pasajera la mujer se desliza junto a ellos hace cantar sus dedos sus anillos sus sombras y sale sin decir palabra

(2009)







braserò

lo frèg pela las pèls
lo vent se deguèt trucar a quauquas cagadas de nèu,
a quauquas nuèches, apr'aqui
la carbonilha monta dins lo blancàs
avem de fum per la sang
braserò
lèu, quilharem lo braç per votar
lèu, picarem de las mans
lèu, las venas seran bluas e los crits seran rojes
braserò
aqui los uelhs que fissan,
aqui lo fum, aqui lo nòlre
que nos tralhan
aqui lo fuòc dins lo ventre,
aqui los seus mots, a far ceucle, mai o mens
aqui son revenge
a desgrunar son caud
per las esquinas frèjas
braserò
per dire qu'avem pas jamai frèg
qu'avem pas jamai set
dins los breces de nòstras frasas,
secas pr'aquò, aquèlas,
coma rafalas de sabla,
coma malparats de caça.
braserò
aqui la negror que nos sinha
aqui lo trempum que nos fonda
aqui lo bramal que nos enrauca
e qu'i demandam de far lum
braserò
la cauma es generala
la cauma, la votam, cada jorn,
la cauma, i comptam pas las lunas
la cauma, i comptam pas los braces
braserò
aqui lo capuditge dels traucs
que nos an faches pel còs
aqui lo capuditge de la nèu
que nos sem metuda pel cap
braserò,
la cauma, aqueste matin, de longa
amb totas las siàs mans dubertas grandas,
en sus de nòstre cadabràs consent

(2011)

[Texte per creacion musicala "Braserò", compausada per Laurent Mayanobe]







bairro alto

d'unses genolhs calinats a bèls dets
de lum dapasson trucan contra lo
coton de las bassas l'acajo va viatjant
entre las motladuras e la solombra lisa
long dels redonds de fum qu'ensatinan
lo veiral...
'na dent de nuèch fendascla lo claus
de las parpèlas e 'na pensada s'enaira
al quite en-sus dels pelses de la barmaid
e 'na massa doçanha s'enauça en cortina
de votz...
d'unses genolhs que pican la compassa e es
a fialar un debàs dins l'escur e lisa un det
long d'una pensada coma un fum que monta
d'un potz de nuèch e los pelses de la barmaid
s'en descordèlan en cortina
negra...

lo mièg de bièra “sagres” dintra frèg
dins mon ventre de glaç
a la messa del doç las perlas
talhan dins la foscor de las votzes
lo cigaret caud galafata mon
languiment de satin
lo solfre del jazz s'enfonilha
dins un ventre femnal
lo fuòc s'ard dins las paraulas
coma una cortina enairada
frelhaira de genolhs negre-blanc







bairro baixo

plantada davant los comuns dels òmes una femna capusada pels sòmis inventa de blu dins lo cruvel d'una canta languinosa los pescaires passan un a cha un coma davant una pitia enflaumada coma dins un cortègi de bièras coma dins una garolha d'òmes en camisa de carrèus e son plantats tanben quauques còps en cairat d'as sornes enclastrats en cadièras e taulas lacadas degaunhant un lagui colectiu de mascles descorats coma lo d'una armada sadola del capuditge en desbaruta d'un capborditge passadis la femna alara lisa a ras d'elses fa cantar sos dets sas bagas sas ombras e sortis sens ges de mot

(2009)


Jean-François Mariot. Nascut en 1959 en Avairon, viu e trabalha dins lo Bacin de La Sala (ensenhaire d'istòria-geografia). Cofondator de Mescladis, colectiu associatiu organizaire d'esveniments culturals e civics (dempuèi 1974) que s'apièjan sus la pluralitat culturala del Bacin industrial de La Sala (Avairon): festenals, edicion, arts plasticas, discutidas, eca. Co-conceptor de la Festa de las Lengas del Mond de La Sala dempuèi 2002. A publicat los recuèlhs: Fax-Faxes, Moans-Sartos, ÒC, Col.Òc-Passatges, 2006, Rajar de contunh-Coulée continue, Tolosa, Lètras d'òc, 2010 e dins los obratges colectius e las antologias: La garrèla dins Dotze bitlles i un bitllot, Barcelona, Proa, 2010, Anthologie des auteurs occitans de la fin du XXème siècle, jol bailejadis de Giovanni Agresti, 2004 e dins las revistas: Òc, Linha Imaginòt, Hopala!


Ω


brasero

le froid pèle les peaux,
le vent a du se cogner à quelques chiures de neige,
à quelques nuits, pas très loin
la charbonaille monte dans le blanchâtre
nous avons de la fumée dans le sang
brasero
bientôt, on lèvera le bras pour voter
bientôt, on applaudira des deux mains
bientôt, les veines seront bleues et les cris seront rouges
brasero,
voilà les yeux qui piquent
voilà la fumée, voilà l'odeur
qui nous tracent
voilà le feu dans le ventre,
voilà ses mots, faisant cercle, plus ou moins,
voilà sa revanche,
égrenant son chaud
sur les dos froids
brasero
pour dire que nous n'avons jamais froid
que nous n'avons jamais soif
dans les berceaux de nos phrases,
sèches pourtant, celles-là,
comme des rafales de sable,
comme des accidents de chasse
brasero
voilà la noirceur qui nous signe
voilà la mouillure qui nous fonde
voilà le bramal qui nous enroue
et auxquels nous demandons de faire de la lumière
brasero
la grève est générale
la grève, nous la votons chaque jour
la grève, nous ne lui comptons pas ses lunes
la grève, nous ne lui comptons pas nos bras
brasero
voilà la tête dure des trous
qu'ils nous ont faits sur le corps
voilà la tête dure de la neige
que nous nous sommes mis dans le crâne
brasero,
la grève, ce matin encore
avec toutes ses mains grande-ouvertes,
au dessus de notre grand corps consentant







bairro alto

des genoux caressés par des doigts de
lumière lentement battent contre le
coton des basses l'acajou voyage entre
les moulures et l'ombre  glisse le long
des ronds de fumée qui satinent la
glace...
une dent de nuit fendille le cloître des
paupières et une pensée s'évapore juste
au dessus des cheveux de la barmaid et
une masse douce remonte en rideau de
voix…
des genoux qui battent la mesure et filent
leur bas dans l'ombre et glisse un doigt le
long d'une pensée comme de la fumée qui
se soulève d'un puits de nuit et les cheveux
de la barmaid s'en détachent en rideau
noir...  

le demi de bière “sagres” entre froid
dans mon ventre de gel
à la messe du doux les perles
taillent dans l'opaque des voix
la cigarette chaude calfeutre
mon ennui de satin
le souffre du jazz s'insinue
dans un ventre féminin
le feu prend dans les paroles
comme un rideau qui vole
frôlant des genoux noir-et-blanc








bairro baixo

plantée devant les toilettes pour hommes une femme sculptée par les rêves invente du bleu dans le tamis d'un chant nostalgique les pêcheurs passent un à un comme devant une pythie enrhumée comme dans un cortège à bières comme dans une dispute d'hommes en chemise à carreaux ils sont plantés aussi parfois en carré d'as sombres enchâssés en chaises et tables laquées singeant une nostalgie collective de mâles découragés comme celle d'une armée rassasiée par l'entêtement en déroute d'une folie passagère la femme glisse alors tout près d'eux fait chanter ses doigts ses bagues ses ombres et sort sans un mot

(2009)


Jean-François Mariot. Né en 1959 en Aveyron, vit et travaille dans le Bassin de Decazeville (enseignant d'histoire-géographie), co-fondateur de Mescladis, collectif associatif organisateur d'évènements culturels et civiques (depuis 1994) s'appuyant sur la pluralité culturelle du Bassin industriel de Decazeville (Aveyron): festivals, édition, arts plastiques, débats, etc. Co-concepteur de la Fête des Langues du Monde de Decazeville depuis 2002. Il est  publié en recueils : Fax-Faxes, Mouans-Sartoux,  OC, coll. OC-Passatge, 2006, Rajar de contunh – Coulée continue, Toulouse, Letras d'òc, 2010 et en ouvrages collectifs et anthologies : La garrela dans  Dotze bitlles i un bitllot, Barcelone, Proa, 2010, Anthologie des auteurs occitans de la fin du XXème siècle, sous la direction de Giovanni Agresti, 2004 et en revues : Òc, Linha imaginòt, Hopala!

[Traduction: Jean-François Mariot]


Ω


braser

el fred pela les pells,
el vent ha degut topar amb alguns excrements de neu
fa algunes nits, prop d’ací.
la carbonissa s’enfila en la blancor,
portem el fum a la sang
braser
aviat, alçarem el braç per votar
aviat, picarem de mans
aviat, les venes seran blaves i els crits seran rojos
braser
ací els ulls que piquen
ací el fum, ací l’olor
que rastregem
ací el foc en el ventre,
ací els seus mots, fent cercle, més o menys,
ací la seua revenja,
desgranant el seu calor
damunt les esquenes fredes
braser
per dir que no tenim mai fred
que no tenim mai set
en els bressols de les nostres frases,
seques però, aquelles,
com ràfegues d’arena,
com perills imminents de caça
braser
ací la negror que ens marca
ací la mullena que ens funda
ací el bram que ens enrogalla
i els que demanem de fer llum
braser
la vaga és general
la vaga, la votem, cada dia
la vaga, no li comptem les llunes
la vaga, no li comptem els braços
braser
ací l’obstinació dels forats
que ens han fet pel cos
ací l’obstinació de la neu
que ens hem posat dins del cap
braser,
la vaga, aquest matí, sempre
amb totes les seues mans obertes i grans,
damunt del nostre cos consentidor

(2011)







bairro alto

uns genolls festejats per bells dits
de llum lentament colpegen contra el
cotó dels baixos la caoba viatja
entre les motllures i l’ombra llisca
al llarg dels cercles de fum que setinen  
el vitrall...
una dent de nit bada el claustre
de les parpelles i un pensament s’enlaira
tot just damunt dels cabells de la cambrera
i una massa dolça s’aixeca com una cortina
de veu...
uns genolls que colpegen la mesura i
filen un baix dins l’ombra i llisca un dit
al llarg d’un pensament com un fum que puja
d’un pou de nit i els cabells de la cambrera
cauen com una cortina
negra...  

la mitjana de cervesa sagres entra freda
en el meu ventre de gel
a la missa del dolç les perles
tallen dins la foscor de les veus
la cigarreta calenta calafateja
la meua enyorança de setí
el sofre del jazz s’embota
en un ventre femení
el foc crema dins les paraules
com una cortina enlairada
frega els genolls negre i blanc







bairro baixo

plantada davant dels lavabos dels homes una dona tallada pels somnis inventa el blau dins la closca d'un cant melangiós els pecadors passen un a un com davant d’una pitonissa refredada com en un seguici de cerveses com en una brega d'homes en camisa a quadres i hi ha plantats també algunes vegades en as de diamants foscos encastats en cadires i taules lacades fingint una aflicció col·lectiva de mascles desanimats com els d’un exèrcit fart de la tossuderia destarotada d’una follia passatgera la dona llisca a la vora d’ells fa cantar els seus dits els seus anells les seues ombres i surt sense un mot

(2009)


Jean Fraçois Mariot. Nascut el 1959 a Aveyron. Viu i treballa a la conca de Decazeville com ensenyant de Geografia i Història. Ha estat cofundador de Mescladis, col·lectiu organitzador d’esdeveniments culturals i cívics des del 1994, recolzant-se en la pluralitat cultural de la conca industrial de Decazeville (Aveyron): festivals, editorial, arts plàstiques, debats, etc. Codissenyador de la Fête des Langues du Monde de Decazeville des de 2002. Ha publicat els reculls Fax-Faxes, Mouans-Sartoux,  OC, coll. OC-Passatge, 2006, Rajar de contunh – Coulée continue, Toulouse, Letras d'òc, 2010 i en les obres col·lectives i antologies La garrela en  Dotze bitlles i un bitllot, Barcelona, Proa, 2010, Anthologie des auteurs occitans de la fin du XXème siècle, coordinada per Giovanni Agresti, 2004 i en les revistes Òc, Linha imaginòt, Hopala!

[Traducció: Joan Navarro]



http://seriealfa.com/alfa/alfa55/JFMariot.htm


No hay comentarios:

Publicar un comentario