lunes, 22 de abril de 2013

MIQUEL BAUÇÁ [9657] Poeta de Baleares


Miquel Bauçà falleció en Barcelona en 2005.

Miquel Bauçà
Miquel Bauçà Rosselló (Felanich, BALEARES 1940 - Barcelona, 2004) fue un escritor de Baleares, España, en lengua catalana. Sus poemas han aparecido en la mayoría de las antologías de poesía catalana contemporánea. Fue reconocido como poeta desde muy joven con "Una bella història" (1962). Bauçà alternó la poesía y la narrativa hasta la publicación de "El Canvi" (1998), punto culminante de su obra e inicio de un proyecto poético-enciclopédico que fue profundizando en sus obras posteriores. Su muerte solitaria, desquició el mundo literario haciendo más enigmática aún la figura de un autor que sólo quiso ser conocido por sus escritos.

Poesía

Una bella història (1962) Premio Joan Salvat-Papasseit de poesía
El noble joc (1972)
Poemes (1973)
Notes i comentaris (1975) Premio Vicent Andrés Estellés de poesía
Cants jubilosos (1977) (Premio en el Certamen de honor de la Mare de Déu de Sant Salvador de Felanitx)
Les Mirsines: colònia de vacances (1983)
Obra poètica 1959-1983 (1987)
El crepuscle encén estels (1992)
En el feu de l'ermitage Premio Miquel de Palol de poesía
El Canvi (1998) Premio Crítica Serra d'Or
Els estats de connivència (2001)
Els somnis (2003)
Rudiments de saviesa (2005)
Certituds immediates (2007).

Narrativa

Carrer Marsala (1985) Premio Ciudad de Barcelona
L'estuari (1990) Premio Sant Joan de narrativa
El vellard. L'escarcellera (1992).









 
Ens avorríem cordialment...

Ens avorríem cordialment, mútuament
i pensàrem, al final, que no calia
parlar-ne pus d’aquestes coses. Una picor 
sense cap raó profunda ens envaïa
tant si sortíem pels parcs com si entràvem
dins qualsevol local d’amor.
I així, nosaltres, com a persones amb seny,
decidírem deixar-ho córrer, eficaçment.
L’oblit, aleshores...

Del llibre Una bella història




 
Amics...

Amics, anit, 
perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir... que he decidit seguir vivint,
vestir-me com vosaltres, correctament,
amb corbata; i, com cal, traçar-me
uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit.
Amics, anit,
ara que encara els meus ulls poden veure
coses belles –gessamins, donzelles, libèl•lules- 
i tantes d’altres coses –escenes casolanes,
familiars, escenes de violència-,
anit, doncs...

Del llibre Una bella història




 
Una vegada encara...

Una vegada encara, anit, torn a pensar 
que si no t'haguessis mort com et morires, 
jo, a l'estiu, t'hauria recollit 
molts feixos de llenya seca per cremar 
a l'hivern a la foganya i perquè tu 
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores, 
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa 
i s'haurien omplert de petites illes de felicitat, 
petites illes contra la meva trista adolescència. 
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble, 
i després hauríem anat a veure el mar. 
Quan la vellesa t'hagués acalat, 
jo mateix t'hauria fet un gaiato d'ullastre, 
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles. 
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits, 
i un capell de palla m'hauria tapat un poc els ulls. 
Quan les figueres que estan devora el camí 
haguessin començat a deixar caure les fulles, 
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos 
a tots dos, si no t'haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Del llibre Una bella història




 
Si una tarda…

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s’arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l’esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s’aferra,
a on sigui, a una cançoneta grisa i d’amor,
brufada d’esperit.

Del llibre Una bella història






El crepuscle encén estels

Conduïu-m'hi de seguida,
al sepulcre del jardí
de Josep d'Arimatea.
És igual que sigui buit.
Jo vull ser-hi abans que arribi,
mig betzola, impacient,
Na Maria Magdalena.

Una bella història






ELS DIUMENGES, A LA TARDA ...

Els diumenges, a la tarda, al pobre barri
de Santa Marina, a la menuda rambla sense ocells,
amb arbres bruts de fums, amb cinema de dues pessetes,
al bar La Parra, amb el tocadiscs llogat, ballen
els fills dels obrers, sota la benigna mirada
de les mares grasses.
Els nois estrenyes les noies davant la setmana
de por que se'ls ve al damunt. Els nois no parlen.
Les noies somriuen i s'abandonen amb mesura
als braços i al ritme del fox. Les parelles
alternen, tristes, i s'evadeixen ... '... fins a l'eternitat!!!'
El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s'evadeixen fins a l'eternitat ...







Al final, s'ha comprovat, els camells 
arriben a passar pel subtil cós d'una agulla. 
Han batut el repte que els féu Crist 
amb una sorprenent facilitat. Crist 
no es va fixar en la gran perícia dels camells. 
I el més trist és que solament ells troben 
tota la salvació i la trustifiquen i ningú pus... 
Els camells, un cop passat el cós de l’agulla, 
s'estiren, s'espolsen, es fan netejar les potes, 
peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa, 
el puro de la redempció, la colometa de la pau 
i l'amnistia per tothom. 
Hem d'admetre i no sense una certa pena 
que ens han fet una gran jugada i tot això per culpa 
de Crist, de l'angelical i bona fe de Crist. 
Ara tot és tan confús, tan torbador... 
Ara les nostres millors amigues són les seves estimades, 
com Na Justícia, Na... 
Pertot arreu un es troba amb els seus representants 
armats o amb creus i vestits de negre per espantar-nos 
i tots aquests ens produeixen un tristíssim cansament 
que ens amera del matí fins al vesprre. 
N'hi ha de camells segurs que, tirats de frac, 
ens somriuen, ens deixen ensumar la flor que duen al trau, 
ens donen feina i ens gratifiquen per Nadal. 
Els camells insegurs, en canvi, fan mala cara, 
tiren potades i duen el gep excitat. És cosa sabuda 
que entre ells no es miren 
amb massa bona cara. Tots es belluguen, 
corren, es paren trampes, es foten la punyeta, 
s'associen, es barallen, s'armen, es desarmen, 
fan guerres, amnisties, armisticis, 
fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres, 
independitzen, fan negocis. 

(D'Una bella història, 1962) 





EL NOBLE JOC 
(1972)

Un lluent escarabat 
agafava fort l'almoina, 
per la grava, enmig dels peus 
de la gent que s'arborava. 
L'empenyia a rodolons 
per deixar-la dins la barca. 
Més enllà, a dalt de tot, 
sant Vicenç feia un miracle: 
extreia aigua amb un paner 
i els fidels s'esgarrifaven. 
  
  


Balbuceja Déu capcot, 
amb les mans damunt les cames: 
és quan mostra un tros de pell 
-venes blanques, virons neutres-. 
Balbuceja entre la gent 
i un barret li treu la cara. 
Al baix ventre, hi té el repunt, 
que figura estrènyer l'hèrnia. 
Dents serrades, tremolant, 
dels infants, en rep potades. 
Dins un temple desertat, 
és espelma que s'apaga. 
Altre temps va ser gentil: 
oferí sovint estrenes 
a donzelles i donzells. 
Ara just són ancianes 
qui l'escolten amb menyspreu. 
Cap al port ara davalla. 
A la barca no hi haurà, 
quan hi pugi, cap fotògraf. 
  
  


S'admiren mútuament 
com cans de raça 
que saben quan és hora 
de pegar urpades 
seques i teatrals. 
  
  


I ara torno -són les sis- 
pel carrer de prop de casa. 
Els escassos vianants 
trepitgen la lleu rosada. 
Algun cotxe dreturer 
desvetlla alguna veïnada. 
Les fulles dels arbres quiets 
ensumen sense immutar-se 
la frescor de la calçada. 
Jo no sé on aniré, 
sense diners ni mesada. 
¿Caminaré cap al centre, 
davallaré cap al Port 
o bé em quedaré a la plaça? 
  
  


Vaig sortir de casa 
amb les butxaques plenes 
d'aranyes de plata. 
Vaig pujar a l'autobús. 
Es veu que algú 
em va tocar l'espatlla: 
varen tornar vives, 
varen començar 
a mossegar-me la cuixa. 
Jo suava i les premia. 
Vaig davallar 
i vaig córrer cap a casa. 
Em vaig eixugar la suor, 
vaig estendre els pantalons, 
em vaig pintar amb iode les ferides. 
Des del terrat podia veure 
que un ventet fresc de ponent 
inflava milers de bragues. 
  
  


Cada primer de mes 
la mestressa viuda sortia fora. 
Dreta, esperava el tren de tornada. 
Mirava l'horitzó, fitava 
de cua d'ull 
les pupil•les de sa filla guerxa. 
Un petit funcionari amb espardenyes 
descobria dues vaques 
al seu fill bellugadís. 
La dona del catedràtic, 
carregada de fills pentinats, 
encara tenia esma de dir 
beneitures al seu home 
per tal que no es mirés tant 
un bell estol de verges 
que cantaven cançons nostrades. 
Però éreu tu i el teu macarra 
qui formàveu la parella més heroica. 
No podia entendre com encara 
el podies retenir 
i fer-lo vagar pels boscos, 
malgrat la teva enèrgica mirada. 
  
  
  


Al pis on m'ajec 
i em masturbo 
la porta mira al replà, 
i diu un no solemne 
com totes 
les de l'escala. 
En canvi, 
a la part de darrera 
hi ha un balcó obert 
a tots els terrats 
per on es passegen 
senyores mostrant faldilla 
i senyors amb mariol·lo. 
  
  


En ella tot era funcional 
-la fe, la pàtria, l'amor- 
als seus diligents i minuciosos 
quefers sentimentals. 
  
  


Drets, escolten la Sibil·la 
homes públics, convençuts, 
i després el crit de l'orgue. 
El punxó del ganivet 
o el canó de la pistola 
sempre els surt de la butxaca. 
  
  


Les foravileres de Provença 
fan mamballetes. 
Ben arreplegades 
s'alcen les faldes. 
Els nins sense alè 
miren les cuixes; 
després corren al port 
a espolsar-se les sandàlies. 
  
  


Les coses 
poden lligar o no. 

Les coses 
tenen potes, ventoses 
que no acaben d'encaixar. 

Jo encaixo 
de vegades 
si puc pujar a l'autobús, 
si sé dir la paraula 
que volen. 
  
  
  


Veig clarament el perill 
de sentir-m'hi bé. 
Demà, 
si algú m'afalaga, 
si tinc feina, 
si fa sol, 
hi ha el perill 
de sentir-m'hi bé. 

Però penso 
que quan me n'adoni 
que tot s'ha de pagar 
minuciosament, 
potser 
no ho voldré fer, 
potser em voldré fer creure 
que aquestes coses 
no cal que es paguin. 

I m'equivocaré. 
  
  
  


El roser 
del teu terrat, 
quan feia vent 
s'ajaçava: 

treia el cap 
per la meva finestra. 
  
  
  


Crec que tot ja està perdut. 
Doblego el cos, 
m'assec 
enmig de la ciutat 
per esperar-la. 

Escupo la brutor del pit 
i me n'hi torn a ficar. 

Sis obrers en cos de camisa 
em miren amb mala cara. 

No tinc cap ideologia 
on arrapar-me. 
  
  
  


Tot entrant dins l'estertor 
de la gran ciutat metròpoli, 
viu encara aquell afany 
que a la fuga em duia amb força 
oblidant del tot les mans 
de la mare collint figues 
martinenques i el roser 
i el recer d'aquelles lloques, 
és possible que em cregués 
que podries emparar-me 
o trobar-me guariment 
 a les mans que em tremolaven. 
Però això no va anar així. 
Aquells rètols que em ferien 
no em deixaven alçar el crit 
i els xofers, no sé per què, 
insistien traficant 
per davant cavalls de ferro. 
Altre cop vaig creure que 
només tu amb una paraula 
em faries lliure, absolt, 
del pecat que em perseguia, 
com abans, entre els albons, 
les sivines i les mates. 
I calgué que constatés 
la follia del propòsit. 
  
  
  


Vaig veure un ca tot nu 
que mirant-me de reüll 
va agafar un os del carrer 
i corrents es va aficar 
sota l'escala. 
  
  
  


Sé ben cert que anit passada 
s'escondia vora mar 
una dona del tot nua 
que es donava tot seguit 
a la fam de les oblades. 
A trenc d'alba, a l'espadat 
i a la sorra hi havia suros, 
i tumbagues i penjolls 
d'una incerta dinastia. 
Pel boirim encara espès, 
s'enfugia urgent la lluna 
i les llises tot rogents 
no sabien com tapar-se. 
  
  
  


De sobte, damunt un ull 
aparegué, rodona 
una grossa llàgrima, 
a punt de rodolar 
damunt la taula. 
Sense que ningú s'hi fixés 
vaig tirar-me-la davall 
una sabata. 
  
  
  


El vellut, 
els llevamans, les ruques 
estan mig adormits: 
aprofiten el solellet. 
Els garrofers, de puntetes, 
fugen coster amunt. 
  
  


Ens perdérem, caminàrem 
nits i dies dins el bosc. 
Arribà aquella hora exacta, 
a sopluig de tot esglai, 
que trobàrem dona encesa, 
cremant dins un romeguer, 
que amatent volgué donar-nos 
una llesca amb saïm cru. 
No volíem tornar a casa. 
  
  


Era al Port, a sol ixent, 
a la part de la Duana. 
Nerviosos, apressats, 
els bous treien la pescada 
-congre, alatxa, pop, gerret-. 
Untuoses, recollides, 
nets encara coll, botons 
de les seves bates blanques, 
amatents a carregar, 
feien cua peixateres. 
Pit i braços plens de sang, 
a les dues del migdia, 
malvenent peix a barrisc, 
bramulaven esgolades. 
  
  


La polla negra tenia 
una cama trencada: 
amb els ulls rojos, 
amb el peu esquerre 
i l'ala dreta 
s'arrossegava 
dins les buines 
de l'estable. 
Els galls adolescents 
feien cua 
per tirar-se-la. 
Després, 
mirant al cel 
de la inútil feta 
en feien un escàndol. 
  
  


Al paper de la paret 
de l'alcova campanyola, 
s'hi escolava la humitat. 
De pols blanca i teranyina 
els sofàs eren coberts. 
Otomana, llit, consola 
s'aguantaven, peus vinclats. 
Jesucrist i Magdalena 
no tenien nas ni ulls. 
Tocador de marbre lívid 
sostenia pinta d'os, 
fent-hi sola tota una illa: 
uns cabells potser emigrats 
o dissolts dins una cripta, 
amb ardor o a poc a poc, 
temps hi havien relliscat 
amb ferotge melangia. 
  
  
  


De vegades, són les peces 
que es disposen de bon grat. 
És quan baixo bé l'escala 
i no caic a l'autobús 
i no dic paraules vanes. 
  
  
  


Era un vespre de febrer. 
Gemegaven fort els moixos 
per la clastra i pels terrats 
i floria esponerosa 
la tristesa ventre avall. 
La nostàlgia em fitorava 
la feblesa dels tendrums. 
I era foll creure possible 
de trobar un poal de llet 
just gosant sortir de casa. 
  
  
  


El temps. 
No volen perdre el temps. 
Són expeditius 
en la conversa i en el tracte. 
Van per feina. 
No volen perdre el temps. 
El temps. 
El temps de les margarides 
grogues i blanques. 
El temps. 
  
  
  


Home, tota la tristor ja és teva 
i ja amb la falç enlaire, sigilosament, 
ho podràs cridar a les verdes muntanyes. 
Tot el goig, tota la tristor molsuda, 
tots els dies bords, l'amor fètid, 
la tranquil•la pau del pelegrí són teus. 
Tot és així perquè ja tota pedra dansa, 
tota blancor ja declina, tota pols exulta, 
com un salm infernal de boira. 
  
  
  


No ho diràs pas per això, 
ara que ja no surt aigua 
al grifó que hi ha a sa Font, 
ara que no duu llaçada 
la pubilla a can Picó, 
i n'Antoni de sa Clota 
s'ha trencat el ballador 
mal botant aquella tanca. 
  
  
  


Sòlid dins el buit m'aixec, 
lentíssimament constato 
que el dia és clar 
però no en faig cas. 
Penso... però no ho faré 
per no fer més ample 
la grandària del buit. 
L'exterior és alhora 
dur com el pes de peixatera, 
flonjo com l'estopa, 
insegur com les aigües 
que estopegen 
al Caló d'en Marçal.








 
ELS SOMNIS  
(Barcelona, Empúries, 2003)


ELS SOMNIS


ABANDONA AQUESTA IDEA.
Deixa-ho córrer. N'hi ha prou!
No va ser pas el llenguatge
que ens va fer intel.ligents.
No cal dir que és més erroni 
suputar que emprar punxons
per caçar les bèsties grosses.
Quan vam començar a usar-los,
ja ho érem, feia temps,
molt abans, per Etiòpia,
deu fer dos milions d'anys
potser més. Intel.ligència,
tal com l'entenem avui, 
en teníem. I de sobres.
No parlàvem i era el cel.
-Sense mots, no cap idea:
no ho dic jo: ho diu Plató.
-La intel.ligència és vària
i el suport, encara més. 
A la plaça Urquinaona,
és ple d'homes acuitats
que no moten cap paraula,
com els gossos o els coloms,
que hi concorren o que hi volen.
Tenen tots el sentiment
de comprendre allò que hi passa.
Les imatges són bastant.
-Però un vell d'Urquinaona
té 'idees', que un falcó,
mal que fos de Collserola,
no podria tenir mai.
-Ben pensat: hi ha 'idees'
fabricades des dels mots, 
però no són pas les úniques.
Els primers avantpassats
en tenien amb imatges.
-I com fou possible això?
-Als ancestres, un bon dia,
per motiu desconegut
fins avui, -perquè no hi toquen,
els que acaren aquest fet,
ignorants del que és un somni-,
el cervell se'ls féu més gran.
-Què ho féu que aquesta màquina
s'engrandís de tal faisó?
-No ho sabem, ara per ara,
no ho sabem exactament.
En principi, les imatges
eren tretes del mirar,
però un cop enregistrades
eren el material
des del qual hom produïa
les abstractes. El mateix
s'esdevé amb el fet oníric.
Hi ha somnis construïts
d'altres somnis, no memòria
ni retrat del natural: 
el que en dic els 'metasomnis'.
-Per què em contes tot això?
-És només per fer-te veure
que la ideació
la fem tots amb les imatges,
les mosteles i els humans.
La 'idea' d'un bri d'herba
o d'un riu, la compartim
amb un rat o un goril.la.
Si poguéssim demostrar
una intel.ligència prèvia
al llenguatge, fóra el punt
d'on veuríem amb certesa
que l'oníric és la ment
que teníem, pre-lingüística. 
La ciència ha demostrat
que en el ventre de la mare
passem fases: som un peix,
un moment, o una granota.
Aleshores, el cervell
també passa de la pensa
d'un coiot o d'un mesquer
al pensar amb les imatges,
que ja és intel.ligent.
Avui és el fet oníric
el que en resta, com també
la manera infantívola,
que després desapareix,
recoberta de paraules.
La imaginació
dels infants, talment els somnis,
també fóra un bell record
de quan érem a la selva.
-Bé caldrà de revisar
el que hom diu 'psicologia',
aturar-la, si podem;
escombrar les bestieses 
i mirar el problema humà
tal com és, no com voldria
un grapat de parisencs,
que just tenen Aristòtil
com a llibre manual,
juntament amb les mestresses,
que els indiquen el camí.
-I així podem resoldre
que tenim tots un passat
ontològicament lliure.
És la parla que ens fa esclaus,
però cal treballar amb ella.
-Justament. I hem sotstret
la construcció dels somnis
de l'esclavitud de Freud,
que voldria que just fossin
un reflex d'allò viscut,
i no lliure meravella.
-I què més ha fet de mal?
-Dir que els nens són uns obsessos
sexuals, ha fet que no 
puguem veure que una nena
que camina ho sap tot
del sistema que l'envolta.
Això l'interessa més 
que no jeure amb el seu pare.
-I, per què és tan lloat?
-Has de veure que les dones,
més enllà de produir
els nadons, prou que els obliguen
a prendre de parlar,
que els estaca a la comuna.
No podrien acceptar
un espai incontrolable
com els somnis, com crear...
Això, elles no ho toleren.
-Però elles prou apreuen els pintors.
-Els consenten, perquè donen
i perquè allò que fan
és visible i ponderable,
sobretot és col.lectiu.
-I qui va inventar el llenguatge?
-Són les dones i els infants.
Fou la parla que ens va prendre
aquella alta llibertat,
que avui torna amb la Ciència
i la Tècnica i el Treball.
Parlem menys i som més homes
o som més intel.ligents.
Però, clar, és una tècnica,
d'on deriven les restants.
Si no hi hagués estat, seria
impossible el transistor
i que jo pogués preveure
de filmar-me un somni, cap,
ni tenir cap esperança
en aquest desert gelat
que em rodeja,
cada dia i es fa més dur.
-Un moment: què és un somni?
-Tots els somnis: narrativa.
Ens és lícit suposar
que els ancestres composaven
una història en cada cas.
Fins i tot, una lleona
fa un resum del que farà
i també de les resultes.
Vet aquí el que portem:
la intel.ligència icònica,
el reflexionar infantil
i el gust per la narrativa,
la poètica essent un lloc
inventat des del llenguatge.
Quan naixem: no res en blanc:
tot ve junt amb el genoma. 
Els lligams són més estrets
del que pot semblar d'entrada
entre el somniar corrent
i el que passa a Urquinaona.
Som enfora de poder
demostrar-ho. Cal parlar-ne. 







A MI EM BASTA BARALLAR-ME
o ajeure'm al terrat
per sentir que tot canvia.
Molt m'admira que la gent
necessiti anar al cinema, 
al futbol o ca un amic,
viatjar fins a Sud-Africa
o casar-se un altre cop.
No ho he après a cap escola,
menys encara a un manual.
Imagino que els qui tresquen
és per vici o han vist 
que tothom fa aquestes coses. 
Tot això s'acabarà 
quan es puguin mirar els somnis. 







DEFINICIÓ D'UN SOMNI:
un objecte físic com
qualsevol, com tots els altres. 







DELS ANCENTRES, CAL GUARDAR
just el que és pedra picada. 
De la resta, fer-ne foc. 
Llurs paràmetres són foscos, 
com ho són els dels vidents
de les teles i els dels savis
que hi parlen desbridats, 
que no diuen el que saben,
car suposen que enganyar 
els robora. Pardalades…!
Just els somnis han de ser 
-quan la tècnica els filmi- 
els que ens han d'alliberar
d'un estat tan miserable.







DOMUS DEI ET PORTA COELI.
Justament: és el cervell
i la porta són els somnis.







EL CAPITALISME TALLA,
civilitza eficaçment,
l'incontrol de la cobdícia.
Les organitzacions
teològiques, teòriques,
que han comptat amb el factor
humanal per tenir vida,
han estat molt més cruels.
Els convents, els monestirs,
de Munic o del Nepal
són exemples comprovables.
Això a part, és el camí 
que podrà interessar-se
pel cervell i que voldrà 
treure un guany de tots els somnis. 







EL DESCOBRIMENT DELS SOMNIS
destrueix de soca-rel
la brutor, la psiconàlisi,
que és tan extravagant
com el naixement de Júpiter;
dinamita els fonaments
més fixats de la cultura
d'Occident i, per això,
de la resta de les tribus
i a més consent pensar
que seran la primera eina
democràtica per poder
lluitar contra l'estultícia,
car serà el pacient
que tot sol podrà curar-se. 




EL GRAN BENIFET DELS SOMNIS:
ha tornat un camí mort
la xerrera psicològica,
el sopar en comunitat
i també els discursos d'Hitler.


No hay comentarios:

Publicar un comentario