Damià Huguet
(Campos, Mallorca, 1946-1996). Poeta, editor y comentarista cinematográfico. Autor especialment polifacético, también se dedica a la fotografía, el periodismo i la pintura.
Rodeado por el momento de estallido cultural que tiene lugar en Campos desde el año 1966 con la organización de actividades culturales como los Ciclos de Conferencias de Campos, los recitales de Nova Cançó o las Fiestas de las Letras, el año 1969 es galardonado con el premio Blanquerna de Manacor por el poemario Home de primera mà (1973) y el 1973 obtiene el premio Les Illes d'Or, de la Editorial Moll, por la obra Cinc minuts amb tu. En el año 1976 se publican los poemarios Carn de vas y Esquena de ganivet. Ese mismo año crea las colecciones de poesia «Guaret», «Quaderns camp.aners» y «La garangola» con el objetivo de publicar obras de autores que las editoriales más consolidadas de Mallorca no tienen en suficiente consideración. Con un funcionamiento artesanal y con pocos medios, aunque con un con resultados importantes, estas colecciones se mantienen activas hasta el año 1984. Con Els calls del manobre (1984), última publicación de la colección «Guaret», Damià Huguet cierra su etapa como editor y un ciclo creativo del que cabe destacar los poemarios Ofici de sords (1976 y reeditado el 1994), Traus badats (1978), Com un peix dins el rostoll (1978) y L'encant dels pentenills (1981). Guarets a l'alba (1987) y L'ull dels clapers (1988), abren un nuevo ciclo que seguirá hasta Vols des d'Orly (1995). Muere en Campos el 18 de julio de 1996 y póstumamente se publica la obra Les flors de la claror.
El ruralismo, la sensualidad y el mundo del cine, así como la evocación del Mediterráneo, especialmente en su última etapa, son temas presentes en la obra, extensa y singular, de uno de los poetas más representativos de la literatura catalana de Mallorca de la segunda mitad del siglo XX.
Fue socio de la AELC.
Campos sempre
Aquí els homes són de call vermell, com una idea,
com la terra que consent els solcs lineals i l'agressiu rostoll
que esgrogueeix els camps d'una amarada fe diària i dura.
Veu i camí. Feinera raça de foravilenca mida
on cada pell relluu el cos concret d'una gramàtica amb nirvi.
Poble que parla amb una sang que escriu aquesta llibertat de creure,
el foc sencer d'una suor tenyida amb un polsim de pedra
que ja a la cara mostra una rojor amb vida.
Campos sempre groc aspriu, verds d'home encara, lloc meu.
Ho escric amb el pols de la terra de secà que treu blat i
bandera.
Perquè hi crec. Jo, home de call vermell i damià de sang que
vessa,
som qui dic terra, país, Mallorca.
(De Carn de vas (1976), dins de Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 39)
Diumenge
Amb la saladina als peus tast la terra que tenc,
i les ones del mar, i la verdor dels pins.
Totes aquestes illes que amb un cop d'ull trescam
són la pedra d'un món on la claror fa niu,
caliu d'un foc antic, guarets que alenen fort
entre els calls del rocam i la crosta dels punys.
Cap secret no convenç el futur que vivim.
Amb terra seca als ulls, i una pedra a la mà,
voldríem llegir el nom de les fites que veim,
callant amb un alè tota la pols que hem fet.
La sal, que tot ho veu, sabrà triar el mal
que ens meni de bell nou a vèncer l'imprevist.
(De Vols des d'Orly (1995), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 128)
Dos poemes de Traus badats
Estim els meus i escric amb l'esperança
de no esperar res pus del que hem patit.
Tothom té dret a un tros de paper escrit;
tothom té dret a podrir-se en la terra.
Els arbres vells treuen bordalls menuts.
(De Traus badats (1979), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 70
Som a París i sé que m'he perdut.
No trob camins que menin a guaret;
no veig ningú que em sigui conegut.
Sol com un vell, en un bar assegut,
pens en tothom; cerc algun glop de set.
Arran de mi creix un arbre vençut.
(De Traus badats (1979), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 73)
Èczema
Si hi ha estopeig tothom fa el cul enrere:
els decidits són pocs.
Carrers i carrerons. Caminets, caminois.
Campos sempre està enllà quan cremen terra vella.
Olor de rebentat i aspres fels a la llengua.
Residus de porcell esclafats dins el llot:
Albercocs asseguts als bancals de La Sala.
Moraduix al clatell.
Rescabalaran els rics amb paraules grolleres
i el poble traurà el cul al verdanc més sinistre.
No ens voldran ni escarnits: infidels al país.
Campaners sense creu ni senyera.
Barriscar ens ve de vell!
(De Els calls del manobre (1984), dins de Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 92)
El call del temps
És aquí, entre aquests verds que la garriga té,
amb claror, i entre les pedres d'aquesta terra magra,
on creix, amb un silenci, l'espiga que hem amat.
Els blaus de l'horitzó són sempre massa pàl·lids,
i negregen fondals al ponent de l'atzar.
Ningú no acudiria a trescar aquests paratges
descalç entre parets, sense conèixer els signes
que fiten aquests camps tan solitaris sempre.
L'espiga és més que un símbol. I els romeguers no callen
les colors dels sembrats que sempre enyoren pluges,
i saben que és inútil pregar al déu del temps.
Immensos sementers. Verdor de call vermell.
Si el silenci roman, amb llunyans cants d'aucells,
l'ombra del temps no dirà una paraula.
El gra de cada espiga farà créixer més gra.
Destí obscur entre camins obscurs. Fetes ben clares.
La vila dorm plàcidament i repiquen campanes.
(De Guarets a l'alba (1987), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 102)
Els calçons curts de les paraules
Quan la meva mà anava estreta
a ser nacional sense categoria,
vaig deixar els sembrats blaus de la meva adolescència
i me'n vaig anar de cop al clau del foc
per semblar, amb perseverància i precís,
que era un home que creixia i coneixia la roca.
Era un home pagat amb monedes de fusta,
amb suors de ferro, amb metàl·lics dolors
profunds. Convidat a rebre esclats amb saliva
i a ser un entre alguns d'altres, gemegatiu, talment aquest,
renovat de pietat i amarg com l'alzina broixa
dels meus vint-i-dos anys carregats d'expectació.
Greu, pobre. Proscrit i escatimat,
ajaçat damunt llot com un home anònim
anat a ser involuntari sense res més i que té culpa,
vaig comprendre molt netament que anar per terra
amb una sola sabata era tan difícil com pareixia,
que m'ho era, i ho vaig voler justificar.
Vaig justificar de mi mateix el que tenia com a meu,
el que m'era amarg, calent, el que fermenta,
la tara d'atupat de naixença, el perdó per la llei
a tant per verdejar, i l'escrit tou d'esser breu
sobre els carrers magres de la meva necessitat, tan trista,
on sovint hi vaig dur la pròpia temeritat, el pes
de sentir-me vigilat des de qualsevol cantonada del món,
la profunda salabror verda de contemplar-me sec,
despullat de sinceritat, nu de sentiments, obscur
i marcat de cap a peus
amb els signes de la desesperació a tota hora grisa.
Fet home lentament domèstic, granat, home profund que baixa
per la drecera de la responsabilitat
amb la consciència neta, agre, gris,
minvat de zel, ferit de culpa, oscil·lant,
em vaig adonar que tenia el cos atupat, arnat, moradíssim,
que més enllà de mi quedaven closes les esperances
sota un cercle viciós de paraules insòlites.
La grisa terra capolada, els secs vastíssims persistents.
El temor a una mala anyada. Les fams silvestres
em varen endurir la pròpia coneixença de creure
més en les circumstàncies que en la necessitat,
anat a tota hora amb violència a ser un home batejat de
vertader
que mereix flors i rep verdanc, i pal, per afegitó.
Ara i aquí. Elevat amb pròpia fe davant l'arribada vastíssima
de la pròpia esperança, justificat amb pedra,
i anat a ser un home que creix amb potència,
no vull callar davant l'esquema dels cops
sinó dir el nom de mi mateix i qui m'engana,
perquè sé de pal que som un home breu que creu amb sang,
que calla, si una fulla o un crit no el fa enverinar.
No parl de veus ni de silencis.
Som home alliberat d'obscura imatge
que va falaguer amb abstinències pures.
No dic res sobre la fulana precipitació
sinó sobre l'escena de la vida, trencada, espessa,
però llarga en equilibris i adolorida.
(De Cinc minuts amb tu (1973), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 19-21)
Sexperiència
Quan ja no creure en la flor ens vengui a demostrar
que hem estat devotament covards tota la vida,
o tota aquesta innocència mantinguda tants d'anys
entre desigs eròtics i idees que se'n van
sigui en nosaltres, simplement,
un cuny esclafat en plena cara.
Quan dubtar ja no sigui conveniència
ni ja convengui res sinó...
i sapiguem ben cert que el millor ha estat...
(Del poemari Home de primera mà (1972), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 10)
Terra d'aquí
Un dia té massa hores per poder dir la veritat,
massa coloms per gratar a fons la terra,
massa saons per créixer. Hi ha dies, però,
que la vergonya de viure és un secret que fa por
fins i tot als qui tenen el coratge d'escriure
el seu nom amb ferro,
enyorar en net el cor d'una escarnida passió
o mirar de prop el fems carnal que una existència provocada
dóna.
Aquí, que sempre és foravila i quatre arbres, la terra
mai no fa vergonya de servir en brut per a qualque cosa: va
terra,
perquè la llacor, que és lineal, urgent i poemàtica,
la donen sempre els altres: bèstia i home
units pel mateix número
que sempre duu l'engrut i la ditada amarga
d'un corral amb gallines o d'una moresca casa
emblanquinada.
La terra d'agrair es escapció de cos total o carn barata,
com la paret que tanca i el portal que obri
són camí obert que menen a la llibertat civil
que dóna el tros de vida que un mai no calla.
El guaret d'existir el crea sempre l'home com a arma,
no l'anyada, que regala verdors florejades amb paciència i
ràbia.
Per això d'aquí, ara d'avui
amb verds que minven i vorerades blaves,
el temps total rosega amb vents civils i focs salvatges
el call d'una sentència
que crulla el tou caliu del sol i d'aquestes pluges rovellades.
Perquè l'home damià, que té mans per callar i ulls per
combatre,
és una fera que s'escriu sobre l'oberta pàgina
on un escrit sempre fa olor de terra solquejada.
(D'Esquena de ganivet (1976), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 28-29)
Un cos nu aferrat a la taula de marbre
Un cos nu aferrat a la taula de marbre.
Dos ganivets clavats a cada mà.
Tres raigs de sol clivellant un munt de sal.
Quatre serpentines vermelles damunt l'arena blanca.
Cinc cadàvers coberts amb pinassa humida.
Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera.
(Del poemari Ofici de sords (1976), dins d'Antologia poètica, a cura de Joan Mas i Vives. Barcelona: Proa, 1999, p. 50)
No hay comentarios:
Publicar un comentario