Manel Alonso i Català (Puzol, 22 de agosto de 1962) es un escritor, editor y periodista valenciano.
Ha participado en la fundación de las revistas L'Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la Difusió y Lletres Valencianes, así como de Brosquil edicions después de haber pasado por la dirección de diversas editoriales como Germania Serveis Gràfics y 7 i mig editorial de poesia. Ha colaborado en las publicaciones periódicas Saó, El Temps, Levante, Caràcters,L'Illa (revista), Camacuc, L'Aiguadolç, Daina, Revista Postal, L'Horabaixa, Laberint, Tirant al blanc, L'Esment, S'Esclop, La Lluna en un Cove, así como en la prensa digital: L'Informatiu, Pica'm, Portal del llibre y El Punt.
Es autor de libros infantiles: Bernat y sus amigos (2001), Els cinc enigmes del rei (2000), ¡Caray, que aventura! (2004), El pendiente del tio de Juan (2003), La Calderona es nuestra (2008), Cuento contado, cuento comenzado (2007) y Conta'm un conte (2008). También ha escrito libros de cuentos: El carrer dels Bonsais (2000) y novelas: La maledicció del silenci (1992), Escola d'estiu (1994) y En el mar de les Antilles (1998). Su expressió poética se reune de momento en seis poemarios: Amb els plànols del record (19949, Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1998), Com una òliba (2002), Correspondència de guerra (2009), Si em parles del desig (2010) y una antología: Les hores rehabilitades (2002). En la colección Els llibres de l'Aljamia ha editado los dietarios Estiu 1987 (2006) El temps no vol quedar penjat (2008) y A mala hora gos no lladra (2010). Parte de su obra ha sido traducida al español y al vasco.
Obra
Poesía
A tu, del viatger estrany. Prologo de Vicent Ferrer. Edición de autor, 1986; Quaderns de Rafalell. Prologo de Vicent Penya. L'Aljamia 1996.
Amb els plànols del record. Alzira: Germania Serveis Gràfics, 1994.
Oblits, mentides i homenatges. Prologo de Francesc Viadel. Alzira: 7 i mig editorial de poesia, 1998.
Un gest de la memòria. Prologo de Ernest Farrés. Valencia: Edicions de la Vorera, 1999.
Com una òliba.Prologo de Pasqual Mas. Alicante: Editorial Aguaclara, 2002.
Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002).Prologo de Josep Vicent Frechina. Valencia: Brosquil Edicions, 2002.
Correspondència de guerra. Prologo de Josep Antoni Fluixà. Alicante. Editorial Aguaclara, 2009.
Si em parles del desig. Prologo de Josep Manuel Sanabdon. Benicarló. Onada edicions, 2010.
Novela
La maledicció del silenci. Valencia: Camacuc, 1992; Valencia: Brosquil edicions, 2007.
Escola d'estiu. Alzira: Germania Serveis Gràfics, 1994.
En el mar de les Antilles. Barcelona: Oikos-Tau, 1998; València: Brosquil edicions, 2006.
[editar]Narrativa breve
El carrer dels Bonsais. Pròleg d'Arantxa Bea. Catarroja: Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, 2000.
Els somriures de la pena. Pròleg de Germán Vigo. Benicarló: Onada edicions, 2011.
Infantil y juvenil
Bernat i els seus amics. Alzira: Germanies Serveis Gràfics, 1996; Valencia: Brosquil edicions, 2001.
Els cinc enigmes del rei. Alaquàs: Abril-Prodidacta, 2000.
Caram, quina aventura! Meliana: Ayuntamiento de Meliana, 2000; Valencia: Brosquil edicions, 2006.
Deixa't atrapar [Llibre col·lectiu]. Alzira: 7 i mig editorial, 2000.
L'arracada de l'oncle Joan. Valencia: Brosquil edicions, 2003.
La Calderona és nostra. Valencia: Brosquil edicions, 2003.
Conte contat torna a començar. Valencia: Brosquil edicions, 2006.
Conta'm un conte. Valencia: Brosquil, 2008.
Dietarios
Estiu 1987. Dietari. Rafelbunyol: Llibres de L'Aljamia , 2005.
El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Rafelbunyol: Llibres de L'Aljamia , 2008.
A mala hora gos no lladra. Dietari de l'1 de gener fins a l'1 d'agost del 2001. Rafelbunyol: Llibres de L'Aljamia , 2010.
Obras traducidas
Al español
Escuela de verano [Escola d'estiu]. Mataró: Literatura y Ciencia, S.L., 1995 (Trad. Mònica Maragall).
Sabanas de fuego [Llençols de foc] [libro colectivo]. Dentro del libro Camino de la palabra. Segorbe: Fundación Max Aub, 2000.
El pendiente del tío Juan [L'arracada de l'oncle Joan]. Valencia: Brosquil edicions, 2003.
Bernat y sus amigos [Bernat i els seus amics]. Valencia: Brosquil edicions, 2003.
¡Caray, que aventura! [Caram, quina aventura!]. Valencia: Brosquil edicions, 2004.
Atrapar el viento. Valencia: Brosquil edicions, 2005.
La gata Perla. Valencia: Brosquil edicions, 2006.
Cuento contado, cuento empezado [Conte contat torna a començar]. Valencia: Brosquil edicions, 2007.
La Calderona es nuestra [La Calderona és nostra]. Valencia: Brosquil edicions, 2007.
Al vasco
Arraioa hau da hau abentura [Caram, quina aventura!]. Bilbao: Ediciones Mensajero, 2005 (Trad. Mari Eli Ituarte).
Bernat eta bere legunak [Bernat i els seus amics]. Bilbao: Ediciones Mensajero, 2005 (Trad. Mari Eli Ituarte).
Zenbait poema. Hegats: Literatur aldizkaria, 29.
Premios
Accésit al VI Certamen Literari Vila de Puçol, en la modalitat de narrativa, 1987: Cartes a Vicent.
Accésit al VIII Certamen Literari Vila de Puçol en la modalitat d'assaig, 1989: La veu d'un poble.
XXVI Premi Ventura i Gassol: per a una part del llibre Oblits, mentides i homenatges.
Certamen de Poesia d'Almussafes (1997): per a una part del llibre Oblits, mentides i homenatges.
VI Premi de Poesia Francesc Bru (1997): per a una part del llibre Oblits, mentides i homenatges.
VI Premi de Narrativa Francesc Bru (1997): per al conte Baixant de la Calderona incluido en el libro colectivo Històries a la llum del cresol.
Segundo premio de poesía de los XIII Certamen Literari Ciutat de la Vall d'Uixó (1997): para una parte del libro Oblits, mentides i homenatges.
Premis Octubre de Poesia de Sant Vicent del Raspeig (1998): Un gest de la memòria.
Finalista al I Premi de Narrativa Camp de Morvedre (1999): por la narració Perquè l'amor és un somni editada dentro del libro colectivo L'idil·li de les fúries i altres relats.
Premi de Narrativa Benvingut Oliver (1999): El carrer dels Bonsais.
X Premi Empar de Lanuza de Narrativa Infantil (2000): Caram, quina aventura!
Premi Gorgos de Poesia (2001): Com una òliba.
X Premi Samaruc (2002): al millor llibre infantil editat l'any anterior per Caram, quina aventura!
XIII Premi de Poesia Paco Mollà (2008): Correspondència de guerra.
XVII Premi Samaruc (2009): al millor llibre infantil editat l'any anterior per Conta'm un conte.
X Premi de Poesia Antoni Matutano (2009): Si em parles del desig.
Después del homenaje a Jacint Piquer i Muntañana,
muerto a los treinta y ocho años en un campo de exterminio nazi.
Caín fue siempre capaz de inventar una nueva falacia,
de verter sobre el otro la calumnia,
de desenterrar el arma de la intolerancia.
Recuerda, Caín expulsó a su hermano un día
le negó la sombra acogedora de la tribu
y lo abandonó en manos de la bestia
que lo trató peor que a un cerdo
hasta que sólo fue un despojo.
Caín convirtió a su hermano en pecador
e hizo purgar a los herederos sus supuestos pecados.
Recuerda, Caín recurre siempre al olvido
–Empecemos de nuevo con una baraja nueva.
Pero él nunca olvida, siembra la desmemoria
para que nunca seamos inmunes a sus métodos.
Caín, la voz de la caverna.
Traducció de Josep Antoni Alfonso. Poema inclòs en el llibre Correspondència de guerra (XIII Premi de Poesia "Paco Mollà", 2008. Editorial Aguaclara, Alacant, 2009)
Després de l’homenatge a Jacint Piquer i Muntañana,
mort als trenta-huit anys en un camp d’extermini nazi.
Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia,
d’abocar sobre l’altre la calúmnia,
de desenterrar l’arma de la intolerància.
Recorda, Caín foragità un dia el seu germà,
li va negar l’ombra acollidora de la tribu
i l’abandonà en mans de la bèstia
que el va tractar pitjor que a un porc
fins que només fou una despulla.
Caín convertí el seu germà en pecador
i féu porgar als hereus els seus suposats pecats.
Recorda, Caín apel·la sempre a l’oblit
–Comencem de nou amb una baralla nova.
Però ell mai no oblida, sembra la desmemòria
perquè mai no siguem immunes als seus mètodes.
Caín, la veu de la caverna.
MINIATURAS
a
Una katana
dibuja en el aire,
lluvia de palabras.
e
Cruda obscenidad,
reflejada en el colmillo
de la moneda.
MINIATURES
a
Una katana
esbossa arcs en l’aire,
cauen bocins de mots.
e
L’obscenitat crua,
reflectida en l’ullal
de la moneda.
Del libro de poesía Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009)
Mujer, el galán y afable caballero que amas
y el dragón de mente sinuosa y torturada que temes
es un monstruo bicéfalo capaz de las caricias más tiernas,
generador también de una violencia inesperada y cruel.
Mujer, tu hogar es una caverna con hipoteca
un agujero lúgubre y amargo de lunas eclipsadas,
vives presa por una cadena de eslabones invisibles,
difícil de arrastrar, imposible de romper.
Mujer, el amor y el odio, el miedo y el desencanto
fornican inundando tu cabeza de enloquecidas mariposas,
mientras las últimas gotas envenenadas del amor llenan
con charcos de rencor el suelo por el que caminas.
Mujer, el paraíso es la huida soñada, inalcanzable,
el purgatorio, el habitáculo donde desmenuzas la pena,
el limbo, el surco húmedo donde muere la alegría,
el infierno, la moradura infligida sobre tu epidermis.
Dona, el galant i afable cavaller que estimes
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d’una violència sobtada i cruel.
Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d’arrossegar, impossible de rompre.
Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.
Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori l’habitacle on mastegues la pena,
els llimbs el solc humit on és occida la joia,
l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.
(Dona del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009). Convertida en cançó per Carles Pastor el qual l'ha inclós dins del disc Els Ulls de Bob. Traducció al castellà de l'escriptora MERCÈ CLIMENT).
ROSA ESCARLATA del deseo soy,
fui acariciada con pétalos de terciopelo,
enardecida por un cirio de llama intensa,
y abandonada al estallar el clímax
vegetal de una tierna primavera.
Desde la rosa de los vocablos evoco solitaria,
con deleite y en silencio, el combate,
para volver a sentir
el inconmensurable latido de la sangre
en la sien y la entrepierna.
A Ramon Guillem autor de la novel·la A foc lent
ROSA VERMELLA del desig sóc,
vaig ser acariciada amb pètals de vellut,
abrusada per un ciri d’intensa flama,
i abandonada en esclatar el clímax
vegetal d’una novella primavera.
Des de la rosa dels mots evoque solitària,
amb delit i en silenci, el combat,
per a tornar a sentir
l’incommensurable batec de la sang
a les temples i l’entrecuix.
(Del llibre Si em parles del desig. X Premi de Poesia Antonio Matutano, Vila d'Almassora. -Onada edicions. Benicarló, 2010. Traducció al castellà de David Jiménez i Cot (Sant Celoni, 1987) el qual ha publicat el llibre d'assaig Com escriure poesia (Rourich-Malhivern, Sant Cugat del Vallés, 2006) i el llibre de poesia Rellotge de sorra (Tarafa editora, 2007).
5.
Ahora que ha caído la noche
y que la soledad se pasea
en camisa de dormir por la casa
dejando entrever
la amarga tristeza de sus carnes,
una pregunta te llega
como el crujido inesperado
de un mueble viejo
y te asusta y te golpea:
¿Quién decide el instante exacto
en que tendremos que mirar
cara a cara a la Muerte?
Es mas si ese ser
nos diera una oportunidad,
para hacer un pulso con la vieja dama,
¿lucharíamos buscando
el rayo necesario para la esperanza?
¿lucharíamos esperando
el hito imprescindible
para una victoria
siempre provisional?
Esperando la respuesta
sorprendes a Caronte faenando.
5.
Ara que ha caigut la nit/ i que la soledat es passeja/ en camisa de dormir per la casa/ deixant entreveure/ l’amarga tristesa de les seues carns,/ una pregunta t’arriba/ com el cruixit inexperta/ d’un moble vell/ i t’esglaia i et colpeix:/ Qui decideix l’instant exacte/ en què haurem de mirar/ cara a cara la Mort?/ És més si eixe ésser/ ens donara una oportunitat,/ per a fer un pols amb la vella dama,/ lluitaríem cercant/ el raig necessari per a l’esperança?,/ lluitaríem tot esperant/ la fita imprescindible/ per a una victòria/ sempre provisional?/ Esperant la desposta/ sorprens Caront feinejant.)
Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).
LA ESTACIÓN VACÍA
En la estación, un sueño duerme en la consigna cubierto con sábana de olvido.
Los viajeros esperan el último tren que nunca llega.
La mugre colma los laberintos de los suburbios cercanos.
Las papeleras repletas de libros condenados al ostracismo.
La primavera de las ideas yace sobre infinitos raíles: el escenario de un suicidio.
Charcos de palabras ensucian de tinta el suelo.
Desde un anuncio una sonrisa comercial cierra las rosas en un puño.
En la estación vacía una voz recorta silencios destinados al silencio.
L’ESTACIÓ BUIDA
A l’estació, un somni dorm en la consigna cobert amb el llençol de l’oblit.
Els viatgers esperen el darrer tren que mai no hi arriba.
El fem ompli els laberints dels suburbis propers.
Les papereres vessen llibres condemnats a l’ostracisme.
La primavera de les idees resta ajaguda sobre rails infinits: l’escenari d’un suïcidi.
Tolls de mots embruten de tinta el terra.
Des d’una tanca un somriure mercantil clou les roses en un puny.
A l’estació buida una veu retalla silencis destinats al silenci
Traducció del poeta Miquel Català. El poema pertany al llibre Com una òliva de Manel Alonso i Català. IV Premi de Poesia "Gorgos", 2002 (Editorial Aguaclara. Alacant, 2002)
LA LUMIÈRE DE L'HIVER
VIII
Amic, la llum de l’hivern que et crida amb un xiuxiueig
és l’artista que ha compost un paisatge de colors tebis,
imatges que necessiten una interpretació per a ser.
El poeta és el torsimany necessari,
el seu esguard és capaç de descobrir el detall
més petit, però no per això menys important.
El poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa,
fixa el paisatge i el temps
amb l’estructura artesana d’un vers.
La llum et crida, amic, atén el que et diu.
Du recueil de poemès Quadern
No hay comentarios:
Publicar un comentario