domingo, 28 de septiembre de 2014

JOSEP ANTON SOLDEVILA [13.483]


JOSEP ANTON SOLDEVILA

Nacido en 1948 en Barcelona, España, y residente en esa ciudad, es licenciado en Ciencias Económicas y Máster en Desarrollo de Recursos Humanos. Su expresión literaria abarca diferentes géneros: novela, cuento, crítica de arte, colaboraciones periodísticas y radiofónicas, libretos para musicales y teatro, y en especial poesía, género en el que ha obtenido varios premios. Trabaja también en el campo de la poesía audiovisual. Pertenece a la asociación cultural El Laberinto de Ariadna desde sus inicios y ha ejercido la vicepresidencia del Círculo Artístico de Sant Lluc y de la Academia Iberoamericana de Poesía. Su obra, en gran medida en catalán, ha sido traducida a diversos idiomas.

Obras:

Poesía: La Frontera de Cristal (Ed. La Hormiga de Oro, 1977, y Ed. Seuba, 1999); Les Paraules que no has après a Dir (Ed. Impal, 1985); Un Vast Naufragi de Somnis (Ed. Impal, 1989); Cendres Blanques (finalista del Premio Carles Riba de 1990, Ed. Columna, 1991); Les Aus de Maig (Ed. Columna, 1995); Últim Refugi (Premio Viola d’argent de los Juegos Florales de Barcelona de 2000, Ed. P.P.U., 2002); Poesia Recollida 1985-2000 (antología, Ed. Compte D'Aure, 2004); El Llibre dels Adéus (finalista del XLIII Premi Ausiàs March, Ed. La Busca, 2007), Des del desert (Ed. In-Verso, 2012); El mur de Planck (Premio Vicent Andrés Estellés de poesía, Ed. 3i4, 2012).

Narrativa: El Nudo (novela, Ed. P.P.U., 2001 y Ed. Compte d'Aure 2004); No serà tan fàcil (cuentos, Ed. La Busca, 2008); Un altre adéu més enllà d'aquest, (novela, Ed. La Busca, 2010).
Teatro: La Piràmide i l'Avinguda (musical escrito en colaboración con el compositor Josep Alonso).


Llicenciat en Ciències Econòmiques i Màster en Desenvolupament de Recursos Humans. Ha exercit diversos càrrecs en Institucions Artístiques i Culturals, com les vicepresidències del Cercle Artístic de Sant Lluc i de l'Academia Iberoamericana de Poesia. 
Escriptor bilingüe, ha publicat els següents llibres de poesia: La Frontera de Cristal (1.977 Ed. La Hormiga de Oro) i 1.999 Ed. Seuba); Les Paraules que no has après a Dir (1.985 Ed. Impal); Un Vast Naufragi de Somnis (1.989 Ed. Impal); Cendres Blanques (1.991, Ed. Columna. Llibre finalista del Premi Carles Riba de 1.990); Les Aus de Maig (1.995 Ed. Columna); Últim Refugi (2.002. Ed. P.P.U. Premi Viola d?argent dels Jocs Florals de Barcelona de l'any 2.000); L'Antologia Poesia Recollida 1985-2000 (2.004. Ed. Compte D'Aure). i El Llibre dels Adéus (2007 Ed. La Busca. Llibre finalista del XLIII Premi Ausiàs March). A més dels premis citats, va ser guardonat amb la Gran Medalla dels Jocs Florals del Rosselló de l'any 2.002. Ha estat inclòs en diverses antologies poètiques. 
En narrativa és autor de la novel·la El Nudo (2001 Ed. P.P.U. i 2004 Ed. Compte d'Aure) i del llibre de contes No serà tan fàcil (2008 E. La Busca) que va ser proclamat finalista del premi literari 7Lletres de 2.007. Ha conreat la crítica d'arts plàstiques i les col·laboracions periodístiques i radiofòniques. En teatre és autor del llibret de La Piràmide i l'Avinguda, un musical escrit en col·laboració amb el compositor Josep Alonso. Treballa també en el camp de la poesia audiovisual amb la producció de videoarts.






La Frontera de Cristal 
(Ed. La Hormiga de Oro, 1977, y Ed. Seuba, 1999)


I

En el mismo tablero,
tú, cuadros blancos,
yo, cuadros negros.
Nunca nos encontraremos.


II

Encuéntrame la palabra, el país,
la sombra donde no estés,
el tiempo entre dos llantos
que no palpite.
Vacíame del sueño y el lugar,
cámbiame los colores, el canto,
el callado perfume de las presencias
y sumérgete en mi, olvido.

Cubre la llanura
para que no pueda desplegar sus alas
el recuerdo.
Destruye, quema, dispersa.
Renueva la voz.
Redime la hoguera.
Da vuelta a las horas y apriétalas
contra mi hasta matarlas.
Sé un nuevo mar
más noble y profundo
y yo navegaré por ti,
llevado de mi aliento.


III

No encuentro la música.
Fue largo llegar pues acampó la noche
algo más allá de su sitio
y las disonancias
crepitaban en un fuego amarillo.
El agua fue nota helada
y el torrente
quedó fijado en los ojos de su muerte.
El aire tensado, la luz tensada
el sortilegio
de un camino privado pero no único,
infimito,
recorre el cerebro no fácilmente
identificable, no
revelando la clave de la presencia, sino
mostrando indefinidas series
de posibles sí,
de posibles no.
Incertidumbre, pues acampó la noche
algo más allá de su sitio
y dejó las palabras levemente
decantadas de sentido.
Incertidumbre.

Aquí estoy después de veinticinco años,
sin querer reconstruir
sin querer conocer.
Recordando lo ya comprendido,
sin volver.
Impregnado de velocidades
distantes, de galopes
y giros,
de cambios en el viento, formas de nubes,
colores en tierras cubiertas, coordenadas
del instante
que hacen distintas las cosas para ellas mismas.

¿Qué le diré al tiempo? ¿Qué imaginaré?
Rondaré el vacío. Soledades
perdidas.
Amanecerán palabras en la oscuridad:
Extraño. Ajeno. Amigo.
Extraño amigo.
Ajeno amigo.
Amigo solitario, ¿qué le diré al tiempo?
Paso a paso
el sol ronda vacíos, suma años.
Tu lo sabes, ¿qué imaginaré que no sean abismos?
Existe también la luna y no
es mayor que una cerilla en la mano.

…………………………………………………

Si todo quedó segado, todo borrado
ya nada más será verdad.
Ya nada.
Ni siquiera el recuerdo si no
sigue la pista de lo renunciado,
de lo quemado en la elección.
¿Qué diré del tiempo? ¿Dónde
encontraré el puente?
Ya nada más.
El paisaje en blanco por siempre, si siempre
tuviera una medida.




Las palabras que aún no has aprendido


En tus labios adivino
las palabras
que aún no has aprendido.
Oigo cómo tu sueño transparente
envuelve cual velo de cristal
mi opaco sueño
de madera.
Allí donde yo soy un horizonte
de muros y batallas,
tu eres un ala de nácar,
vela de blancas noches,
aire de pájaro.

¡Ve, ve, ve,
no vuelvas jamás!
¡Tal vez más allá
encuentres la bella playa
de coral,
la nave infinita,
el amor sin final!

¡Tal vez más allá
tus ojos brillantes
vean los caminos de oro
y las albas de plata!
Tal vez más allá…

Ve, ve, ve,
no vuelvas jamás…





Me ha quedado una hora enraizada
en el reloj del corazón,
nunca más daré bien las horas.
Atrasaré respecto al mundo
y nunca
llegaré a tiempo.

Tu irás siempre un paso
por delante
de mi.
La lluvia de ayer
me mojará hoy,
la sed de ayer
me consumirá mañana.
Y cuando cambien una dirección
en mi camino,
lo habré perdido todo.





En un rincón del muro
alguien escribió la palabra
FELICIDAD.

Letras rojas, faltas 
de ortografía…
pero decía:
FELICIDAD.





Si tu quisieras venir
conmigo
allá donde duerme la nave
de la noche.
Si tu quisieras
desvelar los tesoros escondidos
tras los espejos
y con tus oscuros ojos
cerraras tras nosotros
la última puerta de retorno.
Si tu quisieras
caer eternamente
en el abismo
y no ser ya nunca más
un dolor silente
sino una lluvia de amor,
lenta y encalmada.
Si tu quisieras venir
conmigo,
hallaríamos caminos de luz
sin lágrimas,
árboles sin mal,
cielos de remotísimas ramas.

Si tu quisieras.



Noche, noche…
¿Dónde se durmió el sueño?





En els teus llavis endevino
les paraules
que no has après a dir.
Escolto el teu somni transparent
voltant com un vel de vidre 
el meu opac somni
de fusta.
A on jo sóc un horitzó de murs
i batalles,
tu ets una ala de nacre,
vela de blanques nits,
aire d’ocells.

Ves, ves, ves,
no tornis mai!
Potser més enllà
trobis la bella platja
de corall,
la nau infinita, l’amor
sense fi!

Potser més enllà
els teus ulls brillants
vegin els camins d’or
i les albes d’argent!
Potser més enllà...

Ves, ves, ves,
no tornis mai...







M’ha quedat una hora arrelada
al rellotge del cor,
mai més donaré bé les hores.
Aniré retardat respecte el món
i no podré arribar a temps
enlloc.

Tu seràs sempre un pas
més enllà
d’on jo sóc.
La pluja d’ahir
em mullarà avui,
la set d’ahir
em consumirà demà.
I quan canviïn una direcció
del meu camí,
ho hauré perdut tot.                                 



              



A un racó el mur
varen escriure la paraula
FELICITAT.

Lletres vermelles, faltes
d’ortografia...
Però hi deia
FELICITAT.                                          







Si tu volguessis venir
Amb mi
Allà on dorm la nau 
de la nit.
Si tu volguessis
desvetllar els tresors amagats
darrera els miralls
i amb els teus foscos ulls
fermessis darrera nostre
l’última porta de tornada.
Si tu volguessis
caure eternament
a l’abisme
i no ser ja mai més
un dolor silent
sinó una pluja d’amor,
lenta i encalmada.
Si tu voguessis venir
amb mi,
trobaríem camins de llum
sense llàgrimes,
arbres sense mal,
cels de remotíssimes branques.

S tu volguessis                                   

             


Nit, nit, nit...
A on s’adormí el somni?                








Un Vasto Naufragio de Sueños



FRAGMENTOS
Por la ventanas del corazón
entra la tarde
y un viento extraño
remueve cenizas
de antiguas almas.
Allá abajo,
la piedra inmóvil
sólo a veces
habla.

Por las ventanas del corazón
entra la tarde.





Esta noche me llama
como una fiera herida
y yo no sé
cómo salvarle la vida.

Como un pensamiento, gotea
el vino perdido de las horas.

La copa vacía
se llena de días.
De los árboles
cae la música ciega
del tiempo.
Un  desmayo de sombras
y cosas
resbala por el lomo
de una luna de acero.

Esta noche me llama
como una fiera herida
y yo no sé
cómo salvarle la vida.



Yazgo herido en este rincón
de la comarca,
donde jamás despierta
la vida.

Yazgo herido en un campo
de altas hierbas,
donde no penetran
las miradas.

Yazgo herido a lo largo
de las horas,
en el quieto mármol
del pensamiento.

Asomado a la noche
desde el principio,
para no morir
yazgo herido.





Desde el corazón de la noche
llega este día.
Tímida claridad
que late el silencio.

Desde el corazón de la noche
llega este día.
Barca sin remos
flotando
en aguas
de sombras y vientos.

Desde el corazón de la noche
viene este día.
Y su mirada
no me mueve,
aunque quiebre un recuerdo
con espinas.

Desde el corazón de la noche
veo el día
y porta augurios de verano
colgando de la vida.





El hombre es una isla
sin playas
ni puertos.

La voz del mar
le trae rumores
de otras tierras,
palabras y olas
de lugares
imposibles,
Efluvios de palma
y vino,
Música de voces,
sones de risas
y llantos.






El Llibre dels Adéus


El quiet lament del piano bar.
La llum groguenca damunt l’empedrat
humit
sortint dels ulls cansats d’una porta
mal tancada.
Tot és feixuc i pesa ara
com una hora morta al redós
d’un circ
quan dormen els acròbates,
ells pallassos vesteixen de carrer
i domadors silents alimenten
a les bèsties.
Bèsties que mai han cregut en cadenes
ni en tresors amagats
al bosc espès del somriure.
Bèsties que tal vegada són
com nosaltres ara,
quan pensem en el pes i la mesura
de la nostra vida en altres vides
i arribem a conclusions tristes
i la nostra mirada s’iguala a la seva
i es fa llunyana
perquè tal vegada, com ells,
enyorem els tambors d’Àfrica.




Amb una ploma
que ja no es fabrica,
escric en un paper
que ja no es fa,
sentiments
que ja no es porten
a persones
que ja no hi són.




He escrit la carta als reis.
Els hi demano
un joc,
un dubte,
un misteri,
un indici.
Una bossa plena de justícia
poètica. 
No humana; còsmica!
La fotografia d’un floc 
d’eternitat.
Un paquet de cartes 
d’amor no nascut.
Una corda per estibar
el farcell d’ombres
i una capsa de records
no viscuts,
per  completar 
la meva col·lecció.




El que no ha tingut principi
no pot morir.
Però alguna cosa és la que avui
enterro
darrera el marbre.
I l’espelma que encenc,
sens dubta recorda algú.

Potser un temps entrevist en la boira
m’ha errat com als vells navegants,
que van anomenar “Terra del Foc”
al més inhòspit, fred i distant
dels territoris.
Així també a mi m’han equivocat
les fogueres el teu esperit
que no eren senyals per a mi,
sinó per altres déus que em desconeixen.





Jo, que he sigut un arbre,
seré un alè.

Vent, entre les fulles
d’altres branques.









No hay comentarios:

Publicar un comentario