viernes, 15 de febrero de 2013

CARLES TORNER [9231]


                                                                                          Foto:Guido Bonfiglio


Carles Torner (Barcelona, 1963). Gana el premio Amadeu Oller con A la ciutat blanca (1984), y en el mismo año el premio Carles Riba por Als límits de la sal. Continua su producción poética con los títulos L'àngel del saqueig (1989), con una traducción al castellano, Viure després (1998), premio de la Crítica de poesía catalana, y La núvia d'Europa (2008). Forma parte de la antología Sol de sal. La nueva poesía catalana 1976-2001 (2001). 

En 1997 publica la novela L'estrangera, inspirada en el Libro de Ruth bíblico. También escribe ensayo y narrativa, entre otros, El principi acollida (1995), donde propone una pedagogía del diálogo intercultural, L'arca de Babel (2005), una recopilación de cartas dirigidas a mujeres activistas en todo el mundo, y Shoah, cavar con la mirada (2005), sobre la película de Claude Lanzmann. También ha publicado Cómo me convirtieron los indígenas (2003), un libro de entrevistas a Samuel Ruiz, obispo de San Cristóbal de las Casas. 

Ocupa distintos cargos en el PEN internacional desde 1993 hasta el 2004, cuando es nombrado jefe del Área de Literatura y Pensamiento del Institut Ramon Llull. 

Es socio de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 







Anuncio de una casa en la que nadie quiere vivir

La han saqueado tantas veces
y gente con tantas caras
que da igual saber
quién es el autor de los crímenes:
podríamos ser nosotros.
Ahora sólo el sol saquea unas palabras
sin bisagras ni umbrales
y tira abajo puertas sin cerradura.
Dentro viven mujeres
llenas de voces que han enmudecido
y no saben cómo amarlas:
riegan las piedras,
cosen regalos para los ausentes
y ofrecen signos,
cenizas, lluvia del cielo.
Léeme: soy el anuncio de una casa
en la que nadie quiere vivir.
No tienes con qué comprarla: bienvenido.

Viure desprès, Proa, 1998
Versión de Jonio González





Anunci d’una casa on ningú no vol viure

L’han saquejada tants de cops
i gent amb tantes cares
que no hi fa res saber
qui és l’autor dels crims:
podríem ser nosaltres.
Ara només el sol saqueja unes paraules
sense frontisses ni llindars
i enfonsa portes sense pany.
A dins hi viuen dones
plenes de veus que han emmudit
i no saben com estimar-les:
reguen les pedres,
cusen regals per als absents
i t’ofereixen signes,
cendres, pluja del cel.
Llegeix-me: sóc l’anunci d’una casa
on ningú no vol viure.
No tens amb què comprar-la: benvingut.








Like a foixing stone 

¡És tan flipant punxar algun disc de l'Elvis, 
vells rock'n rolls, i anar a discoteques 
a lligar amb ball i clenxa babies queques 
que amb posat fi -tens foc?,- remenen pelvis! 

Em mola un gram o més bellugar els ossos 
a ritmes durs d'aicidicis de moda. 
Vaig de penjat bevent l'amfeta amb soda 
i volo alt -tinc bon afgà a terrossos. 

El reggae em va i duc pentinat punk. 
Ben enxapat puc ser un ròcker preclar. 
Vestit d'hindú semblo el Ravi Shankar. 

És un sidral! New wave o mod o funk... 
Passant de tot, no vaig de passarell: 
m'enrotlla el nou i m'al·lucina el vell. 

(Del llibre A la ciutat blanca) 








De tot l'altre s'espanta 

La invasió era prevista abans 
de mitjanit. Grallers de dol ploraven 
l'últim udol i els campanars sagnaven 
el tretzè toc: un crit lligat de mans. 

Han arribat els corbs de becs llampants 
color mirall per ocupar les places 
de la ciutat i beure a les terrasses 
de tots els bars licors fets d'ulls humans. 

Han apostat mil guardians voraços 
al finestral, al pòrtic i al terrat, 
rígids i atents, que els homes van escassos. 

T'esperen. Becs fulgents d'ocells rapaços 
que et buidaran els ulls com a un penjat 
tan aviat com sentin els teus passos. 

(Del llibre Als límits de la sal) 









On ja no tinguin nom 

On ja no tinguin nom. 
On les cases s'esberlin com un llapis que es trenca 
i s'escapcin magranes ben al fons del dolor. 
On els nens no coneguin ni les fures ni els salzes, 
i els contorns de la vida, fets d'espelma i rovell, 
siguin signes d'un trànsit que s'acosta i espera 
i ningú no llegeix. 

On ja no tinguin nom 
ni les cases ni els homes ni les dones de bronze, 
als carrers sense plaques d'una ignota ciutat 
d'un país que no surt als diaris, 
dibuixaré en la pols dels vidres corglaçats 
alfabets per l'espera. 

(Del llibre L'àngel del saqueig) 










Dimecres de cendra 

S'acosten. Els imposen cendres. 
La corrua té el gest d'un braç de mar. 
Les onades s'exalten, 
braolen: en la nau silenciosa, 
entre ciris i càntics, 
avança blava la remor, 
la marea creixent. 
Són els íntims relats 
que caminen i narren 
com un camí la vida. 
Abans, després, llindars: 
un crit mirat, el salm 
d'un expulsat, un part futur, 
una paraula sense mort 
perquè fou dita en el silenci. 
Són els relats que inunden l'absis, 
llengües de mar que dilueixen 
fronteres i creences, 
apaguen ciris i altaveus, 
s'acarnissen damunt de les imatges, 
desfan a cops de dent les pàgines. 
Tot serà anorreat: 
de la cendra del temple 
naixerà la lloança. 

(Del llibre Viure després) 








Devora enllà 

Vine que et sortilegi 
Vine que em fronterer 
el meu secret arpegi 
país on tot pot ser 

Vine a temps que et prodigi 
Vine a temps que em demà 
ets l'amorós vestigi
record del que vindrà 

Vés-te'n lluny que et naufragi 
Vés-te'n que em clandestí 
promesa incert presagi 
íntim saltamartí 

Vés-te'n lluny que et silenci 
Vés-te'n perquè em llindar 
exèrcit indefens i 
horitzó dins la mà

Torna que et territori 
Torna que em trobadís 
eròtic ofertori 
frisança i compromís 

Torna que t'a priori 
Torna que em trencadís 
metòdic gran desori 
esberlat indivís 

Busca'm devora enllà 
Troba'm defora aquí 

(Del llibre La núvia d'Europa) 








Baula 

Hi ha un moment que s'esdevé a la impensada 
el gest de donació. Em vas donar la llengua. 
El testimoni. No et sabré dir on 
–a escola? als Mites? al teu Glasgow?– 
ni tampoc no vull escollir, entre els tretze anys 
d'ulls oberts a Villon, a Ausiàs March, a la Veu 
que me'ls dictava al cor, i aquest moment de glòria 
al funeral de Sant Gervasi 
amb Barcelona als peus 
i tota la memòria del teu viure 
planant per la ciutat 
dient-te adéu, bon mestre, adéu, poeta, 
i gràcies per la llum de les paraules 
que van teixint l'ordit dels meus carrers 
adés quadriculats, adés revessos. 

Entre la teva primera irrupció 
i el teu modest, subtil, alegre, càlid comiat, 
entre l'origen i la fi no escolliré 
en quin moment, quina mirada 
quin silenci, quin crit 
–"La veu ha de ser digna!"–, 
quin dia em vas donar la llengua, la meva 
llengua (aquesta) sempre vivent en el gest 
de traduir-se i traduir. 
Això vaig rebre. 
I avui vull aturar-te i mirar-te 
i fer-te meu per sempre en aquest gest 
fundacional i d'una extrema humilitat, 
baula d'una antiquíssima cadena 
de gràcia acumulada 
que m'obre els braços, 
m'abraça i em permet 
obrir-los al futur 
mirant enrere. 
Trobant-me a mi mateix 
regraciant 
-te. 

(Dedicat a Jordi Sarsanedas, del llibre La núvia d'Europa) 


No hay comentarios:

Publicar un comentario