domingo, 26 de agosto de 2012

7565.- JOSEP LLUIS AGUILÓ


Josep Lluís Aguiló

(Manacor, Mallorca, 1967). Poeta y empresario, es director de marketing y publicidad. 

En 1986 publica su primer libro de poesía, Cants d'arjau, escrito entre los dieciséis y los dieciocho años, y posteriormente deja pasar dieciocho años hasta publicar las obras siguientes: La biblioteca secreta y L'estació de les ombres (2004). 

Con Monstres (2005) gana el premio Ciutat de Palma Joan Alcover de Poesia 2005 y, en 2006, el Premio Nacional de la Crítica al mejor libro de poemas escrito en lengua catalana y una mención especial del jurado de los premios de la Crítica de los Escritores Catalanes. En 2007 obtiene el Reconocimiento de Méritos de la Escuela de Mallorquín de Manacor por su labor de creación y difusión de la poesía en lengua catalana. La Universidad de las Islas Baleares publica el volumen Antologia personal. 

En 2008, Josep Lluís Aguiló gana los Juegos Florales de Barcelona con la obra Llunari. El conjunto de su obra se ha publicado en varias antologías y ha sido traducida en varias ocasiones. 

Poesía

Cants d'Arjau. Palma: Caixa de Balears, 1986.
La biblioteca secreta. Palma: Caixa de Balears, 2004.
L'estació de les ombres. Palma: El Tall, 2004.
Monstres. Palma: Moll, 2005.
Antologia personal. Palma: Universitat de les Illes Balears, 2007.
Llunari. Barcelona: Proa, 2008.




Palabras 

Solía dormir con un cuaderno
en la mesita de noche. Si se despertaba
escribía alguna palabra
para recordar, a la mañana siguiente,
el contenido de los sueños.

En la mañana, cuando se levantaba, veía
que había escrito palabras
como tierra, arroz, cornucopia o compás.

Todo lo que había sido claro se desvanecía
y añoraba el instante de claridad
en el que todo se resumía con un término
y una única palabra era sinónima del universo.



Paraules

Solia dormir amb un quadern
a la taula de nit. Si es despertava
escrivia alguna paraula
per recordar l'endemà
el contingut dels somnis.

Al matí, quan es llevava, veia
que havia escrit paraules
com terra, arròs, cornucòpia o compàs.

Tot el que havia estat clar s'esvenia
i enyorava l'instant de claredat
on tot es conjugava en un terme
i una paraula sola era sinònima de l'univers.





Tarde en la biblioteca 

Es la tarde perfecta
que lo digan quienes lo sepan
no la describiré.
Yo, sentado en la biblioteca,
doy gracias por las atenciones
y por los volúmenes que tengo a mi alcance.
Y entiendo que toda la evolución
me ha traido aquí, para vivir esta tarde
perfecta y estar a resguardo, feliz,
rodeado de libros y silencio,
a salvo del tigre de dientes de sable.

Estoy abriendo una edición de Blake,
que es el vehículo de Swedembourg,
un hombre que hablaba con los ángeles.
Y que cantó al simétrico tigre y a tener
"el infinito en la palma de la mano".
Me río:
- Vaya pobre hombre; hablar con los ángeles ...
Yo soy el afortunado que habla con los libros.



Tarda a la biblioteca

És el capvespre perfecte
que el cantin els que se n'entenen
no en faré cap decripció.
Jo, assegut a la biblioteca,
don gràcies per les mercès
i els volums que tenc a l'abast.
I entenc que tota l'evolució
m'ha portat aquí, per viure el capvespre
perfecte i estar a cobri, feliç,
envoltat de llibres i silenci.
Estalvi del tigre de dents de sabre.

Estic obrint una edició de Blake,
que és el vehicle de Swedembourg,
un home que parlava amb àngels.
I que cantà al simètric tigre i a tenir
"l'infinit al palmell de la mà".
I me'n ric:
- Ves quin pobre home; parlar amb àngels ...
Jo som l'afortunat que parla amb llibres.

del libro L'Estació de les ombres de la Editorial El Tall







Guineu

Com a bon espartà suportes 
les ferides sense voler adonar-te 
que el vigilant ho sap. 

Segurament, està jugant amb tu. 

Els dos sabeu que el delicte 
no és que l'hagis robada, 
sinó que t'agafin. 

I ben mirat és una bajanada 
ser tan espartà que no puguis 
obrir el sobre, mirar l'anàlisi 
i saber si has d'anar al metge 
a treure't la guineu del ventre. 

(Poema "Guineu", dins del llibre Llunari. Barcelona: 
Proa, 2008, p. 37) 





L'Àguila de Prometeu

Fugint l'edat de la immediatesa 
l'àguila plana sobre la mar lenta. 
Les ales obertes, rapaç estesa, 
núvia de l'aire i la seva empenta. 

És l'amant eterna del temps. Vinclada 
llenega pels aires. El seu picat 
travessa l'aire i la porta tancada 
a un passat mort perd el significat. 

L'ocell compleix el diari misteri 
descendint del braç de la gravetat 
amb l'altivesa de l'ésser aeri, 
com fam alada, al fetge despullat. 

El tità que veu baixar del mirall 
del cel la seva diària amant 
arrossega les cadenes i el call 
ardent dels fermalls cruels d'adamant. 

Prometeu, enamorat del moment, 
oblida l'home i el foc i el martiri, 
l'injust Zeus, el penya-segat silent 
i el càstig immortal; l'etern deliri. 

Just veu en l'àguila, suspesa al cel, 
en el seu vol d'aproximació, 
la companya eterna del foc i el gel 

i ofrena, cada dia, al seu amor, 
de sempre esmolat bec executor, 
un regal repetit de fetge i fel. 

(Poema "L'Àguila de Prometeu", dins de l'obra Monstre. 
Palma: Moll, 2005, p. 37-38) 





La biblioteca secreta

Com els traços de la tinta que defineixen 
el temps ocult, les temibles ratlles dels tigres 
i els jeroglífics de les taques del jaguar 
mostren l'escriptura d'un déu afeccionat 
als astuts felins d'or i a la seva gràcia. 

Al Puig de Randa, a Mallorca, Ramon Llull 
desxifrava a les fulles de la mata escrita 
cada dia les paraules verdes i grogues 
dels capítols manuscrits per un déu botànic. 

Se'ns ha revelat que el que busquem ens espera 
als llibres muts d'una biblioteca secreta. 

Podem començar a cercar la veritat 
trobant on s'amaga la tinta que ens tatua 
al món; l'escriptura breu d'esteles que ens ha 
descrit a l'oceà. A la batalla que ens ha 
estat promesa, al lloc d'avantguarda a què 
se'ns destina abans de l'atac de l'enemic 
o dins dels arxius d'un bibliotecari cec 
trobarem les portes d'or, els panys i les claus 
de la biblioteca secreta de l'oblit. 

(Poema "La biblioteca secreta", dins de La biblioteca secreta. 
Palma: Caixa de Balears, 2004, p. 17) 




Minotaure

La meva mare va embogir d'amor 
per un brau blanc. Dèdal li va cosir 
una eròtica disfressa de vaca. 

El meu pare, Minos, va dir a Dèdal 
que em fes un gran palau: amb passadissos 
cecs, amb els camins entortolligats 
i les sales i cambres amagades. 

A cada paret hi va fer posar 
un mirall per repetir la cadència; 
el ritme detestable de la bèstia. 
M'avesaren a menjar carn i sang 
i a viure clos en un mausoleu cíclic. 

Jo era el fill i el monstre i tots sabem bé 
que els monstres s'enduen la pitjor part 
del joc dels averanys i dels profetes. 

El cap de brau és només una anècdota. 
La meva part pitjor és la part d'home. 

(Poema "Minotaure", dins de Monstres. 
Palma: Moll, 2005, p. 26-27) 




Pregària

Tu bé ho saps, Senyor. Hem viscut just entre la posta 
i la sortida del sol i mai no et buscàrem 

quan sorpresos per l'adveniment de la nit 
acatàvem el domini del seu imperi. 

Tampoc quan buidàvem els vasos generosos, 
mentre metabolitzàvem licor en coratge. 

No t'hem necessitat ni en la conversa esparsa, 
ni en l'últim cigarret manllevat de la nit, 

Tu, Senyor, no eres als excusats quan rebíem, 
entre excrements, la comunió amb cocaïna 

ni en les pistes de ball, talment camps de batalla, 
on la promesa de sexe era l'única arma 

i els moviments del ball un ritu d'agonia. 
Ha anat bé, Senyor. Més que res no ens has fet nosa 

ni tan sols quan, vençuts per les nits massa breus, 
arrossegàvem els peus pels túnels obscurs 

de les sortides dels bars guiats per la llum 
encegadora i hostil del portal del dia; 

anant d'esma cap a la claror que ens tornava 
a la tenebra de la diària mort. 

(Poema "Pregària", dins de Llunari. Barcelona: 
Proa, 2008, p. 21-22) 




No hay comentarios:

Publicar un comentario