Rosa Leveroni
Rosa Leveroni i Valls (Barcelona 1910 - Cadaqués 1985) fue una poetisa española.
Se tituló como bibliotecaria en la Escuela de Bibliotecarias de Barcelona, donde tuvo como profesor a Carles Riba, y se licenció en Filosofía y Letras en la Universidad de Barcelona. Poéticamente es discípula de Carles Riba, y fue una de las fundadoras de la revista Ariel. Además de la poesía, cultivó el ensayo y la crítica literaria sobre Ausiàs March. Ganó los Juegos Florales de la lengua catalana de Londres (1947) y París (1948).
En 1982 recibió la Cruz de San Jorge y ha sido una de los primeros miembros y socia de honor de la Asociación de Escritores en Lengua Catalana (AELC).
Obras
Epigrames i cançons (1938)
Presència i record (1952)
Poesia (1981)
Contes (1986)
Si yo tuviera un velero
saldría a pescar amaneceres.
Atraparía estrellas
para hacerme pendientes.
Si tuviera un velero,
toda las islas y playas
serían perfectas
para los sueños y los besos.
Si tuviera un velero,
no me quedaría en ningún puerto.
El mundo entero tendría
ay amor, contigo dentro.
Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d’albes.
Encalçaria els estels
per posar-me’n arracades
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fora dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves.
Piratas y bandoleros
A cambio de un beso
todas las islas conquistaría.
Piratas y bandoleros,
a todos robaría
y nada me detendría
si yo tus brazos encontrara.
Tus labios yo tendría
como el más seguro refugio.
Piratas y marineros
y moros de la morería,
nada me asustaría
¡si a mi vera te tuviera!
SOLA
Sola. La noche florece, nuda de ensueños.
Bella, y el dolor, de la desnudez celoso,
se echa a mi lado para no dejarme sola.
Y no sabe el dolor que su sola presencia,
enarbola mi soledad como bandera.
Es un grito inflamado: anuncio de una lucha,
lanzado a los vientos con orgullo y fiereza:
El amor me ha dicho adiós. Ahora soy yo sola.
Canción del besar
El primer beso que floreció,
te acuerdas?, yo lo daba.
Tú me tomaste el segundo
en la orilla del río que cantaba.
Y después ya empezó
el rosario de besos.
Unos con sabor a sol
y nieve alto de la montaña.
Otros con claridad de estrellas
y perfume de luna clara.
Todos de un encantamiento
que nos hacía las horas calmas ...
De aquel rosario pasado
sólo me acompaña el recuerdo
y también el pesar,
amor, si tú lo has olvidado .
Presencia i record
Publicat per Eduard Sagarra
Cançó de les besades
El primer bes que florí,
te'n recordes?, jo el donava.
Tu em prengueres el segon
vora del riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades.
Unes amb regust de sol
i neu dalt de la muntanya.
Altres amb claror d'estels
i perfum de lluna clara.
Totes d'un encantament
que ens feia les hores calmes...
D'aquell rosari passat
sols el record m'acompanya
i la recança també,
amor, si tu l'oblidaves.
Paisatge (IV)
Jo voldria, Senyor, que abans de l'hora
de l'eternal repòs,
tots els camins del món amics em fossin
amb un ressò amorós.
Voldria que els meus ulls quan es tanquessin
restessin aclarits
d'aquella llum suau, dolça companya
dels camins més petits.
Muntanyencs corriols, dreceres pies
del meu país amat.
Senderols vora mar, vinyes i roques,
oliveres i blat.
I voldria també per als meus passos
l'amplada dels camins
dels països estranys, les llums ignotes
i els dilatats confins.
L'aspror de la muntanya em fos amiga
sota els meus peus cansats;
del fulgor de la neu l'ànima meva
beuria claredats.
Un a un els camins de l'ampla terra
sentissin el trepig
del meu peregrinar cercant el somni,
l'impossible desig...
Jo voldria, Senyor, quan em cridéssiu
ser lliure dels anhels;
que l'esperit trobés en la pau Vostra
la ruta dels estels.
Els records
III
Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit.
Les notes greus
DESIG
Recerco l'alba dins la nit obscura
i se'm fan perdedors tots els camins.
Recerco el cant de l'única font pura
i totes les begudes són verins.
Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.
I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,
i la vela i el mar i el cant d'amor;
que em tornessis brillant l'ànima balba
i ben clara la font d'aquest meu cor.
TESTAMENT
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.
Elegies de l'amor incert
És la claror daurada de la posta
d'un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m'ofrenen
la seva tremolor.
És aquell deix cansat, com d’arribada
després de tràngols forts
a l’esperat recer, on tots el somnis
troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten
sense saber on van...
GLOSES MALLORQUINES
No t'enamors, joveneta,
del canari volador
que se'n va de branca en branca
festejant la flor millor.
Mariner l'escolliries
perquè és bon festejador.
li riuen als ulls les ones
i té sempre una cançó
per sospirar a flor de llavi
entre planys d'acordió.
I sap contes de sirenes
i no sap el que és la por.
Mariner l'escolliries
si no fos enganyador
i s'aturés a la branca
del teu braç acollidor.
No fas com l'ocell que passa
mentre festeja la flor
sospirant ja per les veles
el fan ser més volador!
"Presencia i Record"
Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.
*
He fet volar l'estel,
ben alt, del meu anhel,
i no l'has vist. *
S'encanten uns núvols fins
en el repòs del migdia.
Tremola el vol de coloms
damunt la mar adormida.
Ve de lluny una cançó
que s'atura, enyoradissa.
Sospira suau el vent
besant una vela pia...
És el teu encís tan bell
en aquesta pau marina,
Primavera.... Quin enyor
d'aquell amor que tenia!...
*
Si em prenies un sospir
un altre te'n seguiria;
després vindria el tercer,
després ja em descomptaria...
No vull mai més que el dolor
pugui fer-me companyia.
Si em prenies un sospir
potser ja t'estimaria!...
Sola. La noche florece, nuda de ensueños.
Bella, y el dolor, de la desnudez celoso,
se echa a mi lado para no dejarme sola.
Y no sabe el dolor que su sola presencia,
enarbola mi soledad como bandera.
Es un grito inflamado: anuncio de una lucha,
lanzado a los vientos con orgullo y fiereza:
El amor me ha dicho adiós. Ahora soy yo sola.
Canción del besar
El primer beso que floreció,
te acuerdas?, yo lo daba.
Tú me tomaste el segundo
en la orilla del río que cantaba.
Y después ya empezó
el rosario de besos.
Unos con sabor a sol
y nieve alto de la montaña.
Otros con claridad de estrellas
y perfume de luna clara.
Todos de un encantamiento
que nos hacía las horas calmas ...
De aquel rosario pasado
sólo me acompaña el recuerdo
y también el pesar,
amor, si tú lo has olvidado .
Presencia i record
Publicat per Eduard Sagarra
Cançó de les besades
El primer bes que florí,
te'n recordes?, jo el donava.
Tu em prengueres el segon
vora del riu que cantava.
I després ja començà
el rosari de besades.
Unes amb regust de sol
i neu dalt de la muntanya.
Altres amb claror d'estels
i perfum de lluna clara.
Totes d'un encantament
que ens feia les hores calmes...
D'aquell rosari passat
sols el record m'acompanya
i la recança també,
amor, si tu l'oblidaves.
Paisatge (IV)
Jo voldria, Senyor, que abans de l'hora
de l'eternal repòs,
tots els camins del món amics em fossin
amb un ressò amorós.
Voldria que els meus ulls quan es tanquessin
restessin aclarits
d'aquella llum suau, dolça companya
dels camins més petits.
Muntanyencs corriols, dreceres pies
del meu país amat.
Senderols vora mar, vinyes i roques,
oliveres i blat.
I voldria també per als meus passos
l'amplada dels camins
dels països estranys, les llums ignotes
i els dilatats confins.
L'aspror de la muntanya em fos amiga
sota els meus peus cansats;
del fulgor de la neu l'ànima meva
beuria claredats.
Un a un els camins de l'ampla terra
sentissin el trepig
del meu peregrinar cercant el somni,
l'impossible desig...
Jo voldria, Senyor, quan em cridéssiu
ser lliure dels anhels;
que l'esperit trobés en la pau Vostra
la ruta dels estels.
Els records
III
Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit.
Les notes greus
DESIG
Recerco l'alba dins la nit obscura
i se'm fan perdedors tots els camins.
Recerco el cant de l'única font pura
i totes les begudes són verins.
Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.
I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,
i la vela i el mar i el cant d'amor;
que em tornessis brillant l'ànima balba
i ben clara la font d'aquest meu cor.
TESTAMENT
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.
Elegies de l'amor incert
És la claror daurada de la posta
d'un dia de tardor
que veig en els teus ulls i que m'ofrenen
la seva tremolor.
És aquell deix cansat, com d’arribada
després de tràngols forts
a l’esperat recer, on tots el somnis
troben la pau dels ports.
És el somriure lleu, la veu sonora
d’haver estimat ja tant,
que em prenen dolçament i se m’emporten
sense saber on van...
GLOSES MALLORQUINES
No t'enamors, joveneta,
del canari volador
que se'n va de branca en branca
festejant la flor millor.
Mariner l'escolliries
perquè és bon festejador.
li riuen als ulls les ones
i té sempre una cançó
per sospirar a flor de llavi
entre planys d'acordió.
I sap contes de sirenes
i no sap el que és la por.
Mariner l'escolliries
si no fos enganyador
i s'aturés a la branca
del teu braç acollidor.
No fas com l'ocell que passa
mentre festeja la flor
sospirant ja per les veles
el fan ser més volador!
"Presencia i Record"
Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.
*
He fet volar l'estel,
ben alt, del meu anhel,
i no l'has vist. *
S'encanten uns núvols fins
en el repòs del migdia.
Tremola el vol de coloms
damunt la mar adormida.
Ve de lluny una cançó
que s'atura, enyoradissa.
Sospira suau el vent
besant una vela pia...
És el teu encís tan bell
en aquesta pau marina,
Primavera.... Quin enyor
d'aquell amor que tenia!...
*
Si em prenies un sospir
un altre te'n seguiria;
després vindria el tercer,
després ja em descomptaria...
No vull mai més que el dolor
pugui fer-me companyia.
Si em prenies un sospir
potser ja t'estimaria!...
Amb la grisor d'aquest cel
la plata de l'olivera
deu semblar toc d'uns pinzells
d'una fina transparència.
Una mar de plom al fons
condensava la tenebra.
Tota la llum ha restat
al brancam de l'olivera.
(Presència i record. Barcelona: Edicions de l'Óssa Menor, 1952)
Elegies dels dies obscurs
III
Desmai de cap al tard damunt de l'aigua
adormida del port. Els núvols grisos
deixaven la tristesa de sentir-se
orfes del seu rosat botí de posta,
sobre el mirall opac. L'ala del somni
ratllava les cobertes treballades
d'un íntim cansament. Ja cap bandera
no ornava els mastelers. I les desferres
dels bots abandonats eren la muda
crida del desesper. Els nostres passos
ressonaven pel moll i les paraules
foren el lent sospir de la nostàlgia
d'un viatge mai fet... Ah! les inútils
veles del mort desig, ¿com desplegar-les
al vent que no vindrà per a portar-nos
al goig del mar obert, a l'alegria
de les ones batents, si els braços àvids
d'aquest port desolat ens retenien?
VIII
Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l'alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d'aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d'un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l'inútil
navegar porcel·lós veig la tristesa
i el conhortament... Ombra benigna
que m'acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva'm els braços
eternament oberts...
(Poesia. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 105-108)
Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
ignorant cap a on van,
amarats d'un perfum de terra molla
i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
el festeig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
el joc de pluja i sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.
(Poesia. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 80-81)
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
(Epigrames i cançons. Barcelona: Gustau Gili, 1938)
No hay comentarios:
Publicar un comentario