lunes, 11 de marzo de 2013

ANDREU VIDAL [9.419] Poeta de Baleares



ANDREU VIDAL

Andreu Vidal (Palma, 23 de enero de 1959 - 20 de agosto de 1998), poeta y delineante de profesión, murió prematuramente a los 39 años de edad pero dejó un imprtante legado de versos. 

Con tan sólo diecisiete años, en el 1977, el autor publica dos libros de poemas, Xicraini, nit de portes cremades y Aixall híctic. De modo que, si bien su actividad profesional se desarrolla en el campo de la arquitectura a partir de 1974, cuando finaliza sus estudios, la escritura marca su vida desde muy pronto. 

A lo largo de su trayectoria poética, publica siete poemarios más, entre los cuales destacan Necròpsia (1984), premio Ciutat de Palma 1983, L'animal que no existeix (1993), premio Carles Riba 1992 o Ad Vivum, publicado póstumamente en el 1999. 

Aparte de su producción poética, Andreu Vidal ejerce también el articulismo, publicando durante el 1985 y el 1986 artículos en los diarios El Día de Baleares y Diario de Mallorca, o la fotografía. Se dedica, además, a la traducción de la obra poética de Paul Celan, traducción que ve la luz en el año 2000. 

El día 20 de agosto del año 1998 Andreu Vidal muere de un paro cardíaco en su domicilio de Palma. 

Obra 

Poesia

Xicraini, nit de portes cremades. Palma: Edicions Cort, 1977.
Aixall híctic. Palma: La Musa Decapitada, 1977.
Exercicis de despoblació. Palma: Tafal, 1978.
Llibre de les virtuts. Palma: Tafal, 1980.
Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984.
Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988.
L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993.
Poemes 1980-1993. Palma: Caixa de Balears i Universitat de les Illes Balears, 1993.
Ad Vivum. Barcelona: Edicions 62, 1999.
Obra poètica i altres escrits. Pollença: Edicions del Salobre, 2008.

Traduccions realitzades per l'autor/a

CELAN, Paul: Poemes [Gedichte]. Barcelona: Edicions 62, 2000. (De l'alemany)




No hurgues mucho en el resplandor del instante
en este sonido
                    magnífico de pulmones
ingrávidos respirando
en oscuridad afable,
bien podrías, entonces,
                                 cuando después de los fuegos
la noche recobra su negrura,
encontrarte entre las uñas un extraño
residuo luminoso:
                         la delgada capa de oro
que cubre el plomo negro de las horas.


*

Sabrás por mí
el nombre de todos los vientos,
los de la tierra
y los del mar. Del tuyo
jamás diré palabra.


Obra  poètica i altres escrits, Edicions del Salobre, Mallorca, 2008
Versiones de Jonio González



No furguis gaire en la lluor de l’instant,
dins aquest so
                    magnífic de pulmons
ingràvids respirant
dins fosca afable,
ben bé podries, llavors,
                                 quan després dels focs
la nit recobra sa negror,
trobar-te entre les ungles un estrany
residu lluminós:
                      la fina capa d’or
que cobreix el plom negre de les hores.


*

Sabràs per mí
el nom de tots els vents,
els de la terra
i els de la mar. Del teu

mai no diré paraula


El hombre de Kort

El hombre de Kort
lleva una brújula clavada en el pecho
Del ojo se saca una estrella.
y sufre
           y llora
                     y grita
y su voz retruena en las profundidades del océano
con fuerza
                porque él ya no es Nin, ni el Elefante,
                ni Ganivet,
                               sino el hombre de Kort,
                                   un hombre de Kort
                                   que del ojo se saca una estrella
                                                                                   y gime.


L’home de Kort

L,home de Kort
duu una brúixola clavada al pit.
Es treu una estrella de l,ull
i sofreix
            i plora
                     i crida
i la seva veu retrona  a les profunditats de l,oceà,
amb força,
               perquè ell ja no és el Nin, ni l,Elefant,
               ni el Ganivet,
                                   sinó l,home de Kort,
                                   un home de Kort
                                   que es treu una estrella de l,ull
                                                                                   i gemega.


Diálogo de los muertos

Ahora que duerme
el sol en el océano, mira las flores
cubiertas de rocío; son

de un negro vivo, brillante, fértil,
como si la noche
tuviese en ambos extremos un mismo rostro.

Dentro de cada gota de agua
hay una luna pequeña. ¿Ves?
Son como ojos

que tiemblan. Todas las cosas
del mundo tiemblan, algunas
de tanto estremecerse apenas existen.

(Palma de Mallorca, España, 1959-1998), Obra  poètica i altres escrits, Edicions del Salobre, Mallorca, 2008
Versión de Jonio González


DIALEG DELS MORTS

Ara que dorm
el sol dins l'oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d'un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingues a ambdós extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes

de tant fremir a penes existeixen...



Ad vivum

Poder avançar- 
La tirania 

D'allò precís destruïda, 
Com 

A través d'una 
Certa estació, 

Ni prèvia ni 
Tàcitament consentida 

Ni futura. 

Com, però, 
Des- 

Somniar el silenci, 
Durs com 

Més pedra, 
Durs, 

I ells, ells- 
Tu, 

Que véns de les riberes 
Amb les galtes rosades, 

Com goses 
Parlar-me de tresors? 

(Del llibre Ad Vivum. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 23-24) 




Car els colors no són 
Sinó la putrefacció de la llum 

Ossos de sol 
Errant sense sepulcre 

(Del llibre Ad Vivum. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 43) 



Els dies tranquils

AZBE 

Calla, Azbe, i escolta 

aquest silenci vast, 

ferit d'aromes i colors terribles. 
Ara és el temps 

que els arbres s'equivoquen 

i els ocells, desesmats, 
mosseguen les tres cares de la nit. 
Ningú no resa 

dins la casa dels somnis. 

Ningú no cau pels escalons del cel. 
I la precisa 
maquinària del temps, fulgent prodigi 
de peces i engranatges, va girant 
de cap enrera, 

roent, xerriquejant: 

Torna la llet 
a les sines pansides; lentament 
la carn es despodreix i les arbredes 
arrelen cap al cel; 

la llum 

retorna cap al sol, passat la lluna, 
i un déu de pedra 

sura sobre el mar. 

Tu i jo, 
dolça i tràgica Azbe, 

encara no hem nascut. 

(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988) 


[Arbor intrat — 1] 

Per què véns, dòcil, avui que no t'invoc 
i vas, obscena, somrient al meu costat, 
saltarejant, grotesca, com una que fos jove, 
cercant 
amb cec desig els meus ulls que s'afanyen 
a defugir els teus ulls, a no mirat? 
Per què, amb frisança d‘estel, 
em menes cap a àrides marines 
on els arbres creixen de genolls 
sota el fus del llebeig 
i enrobada de pedra et confons amb l'abisme 
i amb disfressa d'onada t'ajeus dins la mar? 

Quin estrany gest, Cíbele, 
que de tan dolç no m'espanta? 

(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988) 


EL MISÀNTROP 

Mai no he begut 
l'alcohol dels justs dins polsoses tavernes, 
mentre sonava 
entre els plecs de la llum una música freda. 
Mai no he dit, sem i inebriat, 
mirant una ombra que passava: 
"Heus ací l'ornament, la tempesta, 
el veritable déu gronxant-se entre dos blaus." 
Mai no he cregut 
sentir dellà els llindars un fressejar luxós 
ni he imaginat 
fulgents casoris de tenebres 
ni els fumerals d'un príncep 
ni el turmell maltrencat d'una princesa. 
Els meus records són de pedra: 
ni un fil de lava 
serpentejant dins els congosts 
de la memòria, 
ni un sol muriac ajupit dins la fosca. 
Ara, algú se'n va deixant la porta oberta 
i entra un celistre fred, que a penes sent. 
Quiet i buit, contempl el que m'envolta: 
per sobre el meu front 
no s'hi enlairen sis llunes 
ni al meu costat abeura 
la fràgil verge una àliga gegant. 
Un cansament rosat ha enquistat els meus membres. 
Ja no dis res. En somnis, 
els ossos em floreixen. 

(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988) 


Necròpsia

1. 

Hi ha sempre 
dellà l'esguard un lloc de contagi 
on la pluja bat 
els diminuts aparells de la natura. 
Hi ha sempre 
rera la nuvolada indecisa un desert blanc 
on el desordre 
devé serenitat i el foc mesura. 
Hi ha sempre 
índex enllà un altre dit inhàbil, 
un altre braç, 
un altre foll que adesa el seu deliri. 

(Del llibre Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984) 


7. 

passa com una ombra 
a través de 

amb la perdurable 
fugacitat del que no 

boirosa figura 
entrevista entre 

presagi de 

(Del llibre Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984) 


14. 

A. R. 

Et veia sola, 
al centre d'un immens 
espai de gel; 
estaves dreta, immòbil, 
mirant fixament 
cap a l'altra banda del sol, 
amb una mirada nítida, balmada, 
com d'un que acaba d'ésser 
llançat dins la llum; 
i una basarda cruel, antiga, 
anava prenent-me a poc a poc, 
robant-me... 
perquè la teva solitud era 
la solitud 
i tu eres totes -terrible 
conjunció de llavis 
fent un mateix gest, un horrible 
somriure inhumà, 
i jo, que cada cop era menys, remembrava, 
perdent-me per sempre 
en la nit desfregada 
de l'única heretgia, 
els teus petits, ridículs 
paranys de fembra, 
els teus ritus, 
tota aqueixa pobresa 
amb què el déu va fer els seus esclaus, 
el regal de la vida. 

(Del llibre Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984) 




Exercicis de despoblació

ESCÀNDOL DE MANS 

Als aixoplucs la febre dels morts 
Noms dividits, urpades. 

Les campanes 
vomiten ganivets 
contra els ulls afusellats 
que riuen 
horitzontals 
dins les piques de marbre. 

Les marqueses, 
foses dins la nuesa de l'entorn, de la nit, 
s'estiren les parpelles 
dins al peus 
i, lentament, arrosseguen 
l'indesxifrable espai del tro 
entre el vent obscur de la festa. 

Ara, al costat dret 
de la capsa de llumins, 
la bèstia s'agenolla 
davant l'armadura medieval. 

(Del llibre Exercicis de despoblació. Palma: Tafal, 1978) 



ILLES INGRÀVIDES 

La nit és plena d'ulls, 
de nervis gèlids. 

Ulls incandescents, de crepusculars inhòspits dies. 
Oratges mil·limetrats d'espurnes, mortes, blaves. 

Ara, dins la llum tènue, llargues agulles finíssimes 
em travessen el crani. 

I mor, entre les músties flors fumoses 
de qualsevol estiu, 
qualsevol. 


(Del llibre Exercicis de despoblació. Palma: Tafal, 1978) 

.

No hay comentarios:

Publicar un comentario