lunes, 21 de julio de 2014

MONTSERRAT VAYREDA [12.424]


Montserrat Vayreda

Montserrat Vayreda i Trullol. (1924 - Figueras, Girona  8 de noviembre de 2006) fue una escritora española en lengua catalana.

Nieta del famoso botánico, Estanislau Vayreda, y miembro de una familia de notables intelectuales catalanes, estudiaba bachillerato al estallar la guerra civil, debiendo interrumpir su formación. En la década de los 40 recibió estudios en letras en la Universidad de Barcelona.

Su primera obra sale a la luz en 1955 (Entre el temps i l’eternitat). A partir de ese momento en distintos círculos literarios empieza a ser conocida, de tal suerte que Carmen Conde la incluye en su Antología de la Poesía femenina española. En 1999 recibió la Creu de Sant Jordi.

Obras

Entre el temps i l'eternitat (1955)
Ofrena de Nadal (1965)
Un color per cada amic (1977)
Afirmo l'esperança (1980)
Joan Sibecas (1979)
Joaquim Vayreda (1982),
Els pobles de l'Alt Empordà (1984-89)
L'Empordà màgic (l'Alt Empordà) (1987)
La màgia del Baix Empordà (1991)





Poema

Te amo. Lo repito
cada día
como el tiempo repite en sus latidos
el paso de las horas.
Y por amarte, sufro.
Sufro porque no veo a cada instante
tu cálida presencia,
porque ignoro en qué piensas
cuando de mí estás lejos
y qué hacen tus manos
cuando no pueden acariciar las mías.
Te necesito ¿sabes?
como el pan que me como
y el aire en que me muevo.
Me enciendo como el sol
cuando te miro,
lloro como la lluvia
si te alejas,
y todas mis estrellas se me apagan
y todos mis rosales se deshojan
si no escucho tu voz.
Y no me basta, sabes, recordarte.
Necesito el apoyo de tu cuerpo,
la hondura de tus labios,
el fuego de tu instinto.
Sufro por esos días
que llegan sin traerme tu presencia,
por esa soledad que me aprisiona
en invisibles rejas
si renuncias a verme;
por todo
lo que podría ser y que no es,
por todolo que sueño y deseo inútilmente.
Y me basta saberte
viviendo, respirando
mis palabras. Y temo
perderte y no encontrarte
en el ardiente clima de mi amor.
La vida se desborda, se desata
por todos los caminos de mi sangre
cuando llegas
y vienes a mi encuentro.
Y si te vas, la sed, furiosamente
me azota, hasta que siento
que las heridas -labios insepultos-
sorben el agua oscura de mi llanto.
no digas que me amas
como yo te amo a ti.
Me mentirías.
el amor que me sientes
es tan sólo un espejo
que refleja una parte
del que yo he hecho mío
a través de mis años más hermosos.
Sin ti ya no hay caminos
que sirvan a mi paso,
ni noches que merezcan oscurecer los ojos
que encendiste al mirarme,
ni tallos que resistan ser cortados
inesperadamente
por esas manos mías, - esas flores
que morirán tan sólo
cuando olvides regarlas
con el puro contacto de las tuyas.
Te amo por todo cuanto niegas,
por todo cuanto das,
por lo que olvidas y recuerdas,
lo que gozas y sufres,
lo que dices y callas,
y porque sólo tú
has dado vida
al árbol de mi amor
y solo tú
podrás talar sus ramas.





Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut, 
Oberta com és ella, vull ser clara. 
No pretenc posseir altra virtut. 
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara 
Somnio obrir camins entenedors, 
Els que tothom podrà seguir algun dia. 
Retinc als ulls la força dels colors, 
Respiro de la terra l'alegria, 
Avanço enmig dels versos, que són flors 
Tallades al jardí de la poesia. 

Vull sentir-me vibrant i receptiva 
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà. 
Yacht sense moll, no vaig a la deriva 
Retrobo sempre el lloc on ancorar. 
Espero, crec, afirmo, i de vegades 
Desitjo el ritme intens de les onades 
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar. 

I si pogués, amics, ai, si pogués 

Treballar més per a poder després 
Reposar en el repòs fet herba blana! 
Un vers a flor de boca, que restés 
Labiat com petita flor boscana, 
La pau a prop de tots els meus rosers 
Or de blat i de sol a la vessana. 
La meva vida no desitja més. 




Irisacions: poemes a ritme de cançó, 2001

No em culpis a mi! 

Si vols vine amb mi 
pel petit camí 
que va a la muntanya, 
si vols vine amb mi. 
El sol s'alçarà 
sobre les nostres testes, 
la vida serà 
plana com la mà. 
Veurem camperoles 
damunt cada camp, 
de les flors més soles 
jo te'n faré un ram. 
Si un petó s'enreda 
enmig del setí 
de la galta teva 
no em culpis a mi! 



L'Empordà màgic (l'Alt Empordà), 1988

"Per què l'Empordà màgic?. Per la senzilla raó que aquesta terra tan real, palpable i atractiva sembla que, per art de màgia, hagi fet seves totes les expressions, contrastos i meravelles d'una natura robusta que tan aviat s'eixampla i es dilata en planes ubèrrimes i productives com s'encara amb la mar i s'arredossa a prop, o s'enfila pels estreps de les muntanyes fins entaforar-se pels congostos i aiguavessos, en petites valls que guarden molts testimonis de l'home primitiu. Així els menhirs i dòlmens que s'alcen en molts replecs de les Alberes o s'aferren en els altiplans d'alguns dels turons i pujols que envolten Roses." 







No hay comentarios:

Publicar un comentario