martes, 21 de agosto de 2012

7475.- JOSEFA CONTIJOCH


Josefa Contijoch nació en Manlleu (España) en el año 1940.

En el año 1994 le fue concedido el premio Salvador Espriu de poesía de Calafell por su poemario "Ales intactes" (Columna, Barcelona 1996) y en el año 2000 el premio Màrius Torres por "Les lentes il·lusions" (Edicions 62, Barcelona 2001).

En su último libro "Les Vacansts" (March Editor) antologa fragmentos de textos (poesía, narrativa, periodismo, filosofía....) de mujeres del siglo XX. 




Verás la amplia ventana...

Verás la amplia ventana
que da al mar azul
verás el inmenso agujero
de gaviotas y de agua
y el amor que se acerca
que viene con los ojos brillantes
y te tirarás al mar
donde te espera el ahogo
como una muerta de ansia.





Veuràs l’ampla finestra...

Veuràs l’ampla finestra
que dóna a la mar blava
veuràs l’immens forat
de gavines y d’aigua
i l’amor que s’acosta
que ve amb els ulls lluents
i et llençaràs al mar
on t’espera l’ofec
com una morta d’ànsia.







As time goes by

Parmi les êtres humains, on ne reconnaît pleinement 
l’existence que de ceux qu’on aime
Simone Weil


Toda pasión hipnótica pasa
charla casual entre desconocidos que pasan
gritos de náufragos perdidos en la autopista
me gusta ver pasar el mar
desde la ventanilla piensas
boyas y flotadores pasan olas
y mientras pasas piensas qué extraño
siempre acabo llorando por una u otra cosa
piensas no pasa nada
por duro que sea de pasar
las cosas pasan
pasan rápidos los años
y lo ni claro ni oscuro que llamamos vida
nunca hubieras imaginado
que la pérdida irreparable también pasa
vacías y esperas que pase algo
que llene y se quede
pero nada se queda y todo cansa
por eso siempre acabas esperando
que pase algo
mientras preguntas por qué el corazón exige tanto
el tenso vacío de la espera
un vacío forrado de capas de ceniza
de capas de vidrio de capas de papel
guardar de qué sirve guardar preguntas
esperas como si nada hubiera pasado
y todo hubiera de pasar
te gustan los inicios no los finales
sacas la silla y te sientas
pasan rebaños de palabras por la cordillera
por el filo de la navaja
siguiendo el curso errante y laberíntico
y mientras pasan los días perdurables piensas
es extraño que el corazón pueda anhelar
el afecto de sombras fugaces que pasan.

(de Les lentes il.lusions)






Labrando el cauce del río rojo
que canta historias de calaveras
seco por el viento y la sequía
cactus encuentras y fósiles reptiles
y un escorpión que allí esperaba
para morderte para hacerte polvo
para hacerte cauce del río rojo
que canta historias de calaveras.

(de Neu de congesta, inédito)





Alas intactas

The white sails still fly seaward,
seaward flying,
unbroken wings.
(T.S. Eliot)


Puede no tener nada que ver el proyecto
que haces de ti misma  y el tú 
que, con los años, hallas. Empezarás
a comprobar: realidad y deseo
son enemigos.  Se llevan la contraria.
¿Qué importa aquello que querías?
No cuenta ya lo que imaginabas.
El resultado final tan solo cuenta:
quién eres, qué haces y el frágil vuelo
de unas alas intactas. 

(de Ales intactes)

(Traducciones de la autora)




2

Filla del Big Bang
el caos m’arrossega
als bells abismes.



3

Els somnis no volen pau sinó guerra
no les tranquil·les gespes de l’oblit
ni les lentes passions sota control
els somnis ebris empenyen les ànimes
als prats molls de la nit rèptils i cucs
sota la lluna entre la fronda i l’erm
a les fosques pastures retirades
i no saben què es fan Pare no ho saben.



9

No saps res del teu somni
només les ombres mòbils sempre en ruta
no saps res del recer que arrecera
no saps res de l’il·limitat confí
del sopluig que esmicola l’esclat no en saps res
ni de l’arrel xuclant tenebra
i en va ple el món d’aquestes coses
ho diu la vella fressa de la nit
i el vent ho canta als espais duradors
on el somnis circulen
a mercè de l’impuls que els arrossega.



12

Escurada la copa
que fa veure les coses com són
i no com les voldríem
embenats per ombres remoroses
que remoregen mots alletadors
i agombolen naixença cada dia
oh infinita set astral
vessa’t per sadollar la set
i humitejar les venes
introdueix-nos en la insensata
set del vern
i no apartis la copa de nosaltres.



23

Dir a recer
o fer desdir la veu que anava a dir
obrir la boca i parlar fosc
tenint-te a tu ja tinc el món
oh abandó d’abandonar-te
oh dita vera oh dita fera oh vaticini
oh clos tancat
remot confí
aquesta és la qüestió
aquest és el dilema.



25

No és necessari un estat propici
per sentir el setge de la fiblada
per sentir el clau de punxa fina
enmig dels arbres de copa espessa
moment calent del sol que tomba
i toca el cor
esclarissat de tan rentat
el lli aprimat a punt d’estrip
a cel obert el transparent ordit de venes
fluents com rierols del riu major
allà podia haver acabat
això que sembla persistent
no era arribada l’hora encara
seria bo no tenir tan balmat el cor
sigui com sigui
car vaig tornar d’aquell mal pas
neu de congesta
deixa’m plorar.



36

Ànima càndida
que vagareges pels espais plens
d’estalactites
l’errada va ser pensar-te en un present perpetu
va ser veure el riu d’or i pedreria
l’errada va ser perjurar que no sabies
que mai no arribaries a la ciutat llunyana
qui ha calat foc al bosc?
intenta fer memòria
l’errada va ser l’errada
ànima càndida que peregrines
més enllà del principi del plaer
perquè saps que la glòria és infausta
i curt el goig
ego me absolvo.



37

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d’entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l’aigua
l’estantissa blancor del borrissol
de l’àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d’esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

(De Congesta, Empúries 2008)









___________________________________________

No hay comentarios:

Publicar un comentario