7498.- JOSÉ VIDAL VALICOURT

José Vidal Valicourt (Palma de Mallorca, 1969)

José Vidal Valicourt es licenciado en Filosofía y colaborador habitual de Diario de Mallorca. Ha publicado los poemarios Encuentros y fugas (1999), Ruido de fondo (2000), La playa de las gaviotas cojas (2003), La fiebre de los taciturnos (Certamen María del Villar, 2003), La casa de Mallarmé (Premio Leonor, 2004) y Zona de nadie (Premio José de Espronceda, 2005). También es autor del libro de relatos El hombre que vio caer a Deleuze (Premio Café Món, 2009) y del ensayo Blanchot. Espacio del desastre (2011).

Ha ganado el XIX Premio Juan March Cencillo (2011), por Konstantin (Toma falsa)

ZONA DE NADIE

CUATROCIENTOS  GOLPES (Original José Vidal Valicourt)

La  ves  cruzar  el  poema,  hablando  sola  en  una  tarde  inusualmente primaveral,  abrazada  a  su  cartapacio  cubierto  de  recortes  de  revistas musicales  y  cinematográficas.  Su  felicidad  consiste  en  que  sus  ojos rasgados  de  princesa  iraní  se  rasgan  aún  más.  Su  cuerpo,  confiado a  la  luz,  sonríe.  Ella  se  pierde  en  las  estribaciones  del  poema,  en  el margen  blanco.  El  cartapacio  es  un  collage  de  viejas  películas  francesas y  pianistas  de  jazz.

La  imagen  congelada  de  Antoine  Doinel  al  final  de   los  Cuatrocientos  golpes,  Catherine  Deneuve  envilecida  en  Belle  de  jour, la  mirada  poseída  de  Thelonius  Monk.  La  ves  sola,  bajo  un  inmenso  paraguas  lila,  esperando  un  taxi  que  nunca  llegará.  Está  bebida  y  ha llorado  más  de  la  cuenta.

La  lluvia  fina,  persistente,  apenas  perceptible  de  París.  Estás  muy  alejado  de  tu  apartamento.  Alérgico  a  las  líneas rectas,  optas  por  el  rodeo,  por  retardar  la  llegada  a  casa.  Como  si fueses  un  militar  avergonzado  por  su  derrota  o  un  frío  estratega  que rechazase  por  principio  un  ataque  frontal.  El  Sena  está  tranquilo.  Por ello  lo  temes.  Las  barcazas  negras  se  balancean  sobre  unas  aguas espectrales.  Hay  un  olor  verde.  La  librería  hebrea  cerrada  a  cal  y  canto.

Te  detienes  y  miras  con  mansedumbre  las  aguas  aquietadas.  Ahora  queella  ha  salido  por  la  puerta  trasera  del  poema,  meas  contra  el  Sena  y  su  mitología.

QUATRE-CENTS COPS (Versió catalana Rosa Ramos)

La veus creuar el poema, parlant tota sola en una tarda inusualment primaveral, abraçada al seu cartipàs, cobert de retalls de revistes musicals i cinematogràfiques. La seva felicitat consisteix en que els seus ulls allargats de princesa iraniana s’allarguen encara més. Ella es perd en els contraforts del poema, en la marge blanca. El cartipàs és un collage de velles pel·lícules franceses i pianistes de jazz.

La imatge congelada de Antoine Doinel al final dels Quatre-cents cops, Catherine Deneuve envilida a Belle de Jour, la mirada posseïda de Thelonius Monk. La veus sola, sota un immens paraigua lila, esperant un taxi que mai arribarà. Esta beguda i ha plorat més del que calia.

La pluja fina, persistent, quasi bé imperceptible de París. Estàs molt allunyat del teu apartament. Al·lèrgic a les línies rectes, optes pel rodeig, per retardar l’arribada a casa. Com si fossis un militar avergonyit per la seva derrota o un fred estrateg que refuses per principi un atac frontal. El Sena està tranquil. Per això el tems. Les barcasses negres es balancegen sobre unes aigües espectrals. Hi ha un olor verd. La llibreria hebrea ben tancada.

Et detens i mires amb mansuetud les aigües apaivagades. Ara que ella a sortit per la porta del darrera del poema, pixes contra el Sena i la seva mitologia.

EL  IDILIO (Original José Vidal Valicourt)

La  escritura  se  desliza  por  su  cuerpo.  El  poema,  al  principio  reticente, te  embarca  en  una  aventura  de  la  que  te  costará  salir.  Levantas  los ojos  del  poema  haciéndose,  y  ves  la  farmacia  parpadeante.  El  eterno dilema: remedio  o  veneno.  La  noche  es  un  amontonamiento  de  proyectos  que  se  van  poco  a  poco  diluyendo.  La  escritura  se  detiene ante  una  aduana  remota,  una  frontera  apenas  visible.  “No  tengo  nada que  declarar”,  balbuceas.  Traspasas  el  umbral  con  las  manos  vacías.

Sospechan  de  ti.  Ella  vuelve  a  deambular  por  el  poema.  Lo  va deformando.  Tú  querías  introducir  un  silencio  en  la  escritura,  un  hueco por  donde  pudieses  escaparte  sin  ser  percibido.  Pero  estás  haciendo  demasiado  ruido,  y  ella  persiste  en  adueñarse  de  los  adjetivos  y  de  los nombres  propios.  Por  un  instante,  piensas  que  estás  acabado,  quesería  mucho  mejor  solventar  el  problema  con  un  verso  fuera  de  tono.

Desde  el  interior  del  poema  se  elevan  lamentos,  desgarraduras,  una sinfonía  de  gatos  locos  o  de  violines  en  celo.  Ahora  suspiras  por  un sistema  cartesiano  que  limpie  de  residuos  esta  olla  de  grillos,  esta polifonía  histérica  para  imponer  una  sola  voz.  Ella  se  insinúa  de  nuevo, pálida  como  una  monja  o  como  una  geisha  (eso  ya  no  lo  sabes,  eso  ya  no  estás  en  condiciones  de  saberlo).  El  poema  encalla.  No  hay  más palabras  que  acudan  en  tu  auxilio.  Escribes,  pero  sólo  estás  empezando a  morir.

EL IDIL·LI (Versió catalana Rosa Ramos)

L’escriptura llisca pel seu cos. El poema, al principi reticent, t’embarca en una aventura de la que et costarà sortir. Aixeques els ulls del poema fent-se, i veus la farmàcia parpellejant. L’etern dilema: remei o  verí. La nit és un apilonament de projectes que es van diluint poc a poc. L’escriptura és deté davant una duana remota, una frontera quasi bé invisible. “No tinc rés per declarar”, balbuceges. Traspasses el llindar amb les mans buides.

Sospiten de tu. Ella torna a deambular pel poema. El va deformant. Tu volies introduir un silenci dins l’escriptura un forat pel que poguessis escapar-te sense ésser apercebut.

Però estàs fent massa soroll, i ella persisteix en apoderar-se dels adjectius i dels noms propis. Per un instant, penses que estàs acabat, que seria molt millor liquidar el problema amb un vers fora de to.

Des del interior del poema se solleven laments, esquinços, una simfonia de moixos esbojarrats o de violins en cel. Ara sospires per un sistema cartesià que netegi de residus aquesta olla de grills, aquesta polifonia histèrica per imposar una sola veu. Ella s’insinua una altre vegada, pàl·lida com una monja o una geisha (això ja no ho saps, això ja no estàs en condicions de saber-ho) El poema encalla. No hi ha més paraules que corrin al teu auxili. Escrius, però només estàs començant a morir.

APOGEO  DEL  MEDIODÍA (Original José Vidal Valicourt)

Tan  sólo  quedan  los  desperdicios  de  una  biografía.  Aquel  resquicio  de luz  desembocaba  sin  remedio  en  la  noche.  En  una  noche  que  no  era un  mero  paréntesis  del  día,  un  simple  descanso  de  las  horas  lectivas, sino  que  pertenecía  a  la  lógica  del  vacío,  al  umbral  infinito  que  anuncia la  destrucción  de  las  certezas.  Por  vez  primera  sentiste  cómo  la escritura,  tu  vida,  se  desangraba  en  el  centro  asesino  de  aquel  mediodía.  Tan  sólo  te  quedaba  la  dudosa  complicidad  de  los  espejos  en aquella  habitación  sin  sombras.

Desnudo  y  vulnerable,  esperabas  la llegada  de  algún  testigo  que  certificara  tu  soledad.  Alguien  que pronunciase,  sin  pompa,  la  sentencia:  “estás  solo  en  el  mundo.”  Ella,  que  desapareció  por  un  intersticio  de  tu  escritura,  te  espera  ahora  a  la salida  de  este  poema.

APOGEU DEL MIGDIA (Versió catalana Rosa Ramos)

Només queden les deixalles d’una biografia. Aquella resquícia de llum desbocada sense remei a la nit. En una nit que no era una  mera parèntesi del dia, un simple descans de les hores lectives, sinó que pertanyia a la lògica del buit, al llindar infinit que anuncia la destrucció de les certeses. Per primera vegada sentires com l’escriptura, la teva vida, es dessagnava en el centre assassí del migdia.  Tan sols et quedava la dubtosa complicitat dels espills en aquella habitació sense ombres.

Nu i vulnerable, esperaves l’arribada d’un testimoni que certifiques la teva solitud. Algú que pronuncies, sense pompes, la sentencia: “estàs tot sol en aquest món”. Ella que desaparegué en un interstici de la teva escriptura, t’espera ara a la sortida d’aquest poema.

EL  RELATO  IMPOSIBLE  (Original José Vidal Valicourt)

Ella  se  asoma  a  la  esquina  de  la  página.  Su  figura,  diminuta,  avanza hacia  ti.  Pronto  la  verás  de  cerca,  maquillada  como  una  actriz  japonesa, ofreciéndote  su  cuerpo  pálido.  Antes  de  que  sea  demasiado  tarde,  tendrás  que  apurarte  para  dar  término  a  este  relato.  En  los  márgenes  del  texto  murmuran  unos  personajes  que  solicitan  su  entrada,  su derecho  a  intervenir  en  la  trama.  Tratas  de  convencerles  de  que  ya  no existe  trama  alguna,  de  que  la  narración  ya  no  pertenece  al  tiempo usual  de  la  escritura.

El  presente,  les  dices,  es  sólo  una  acumulación de  espacios  soñados  y  tiempos  que  agonizan  para  organizarse  de  otro modo.

Hay  un  compás  de  espera.  Ella,  sin  dejar  de  bostezar  y  con  una lentitud  que  te  excita,  se  deshace  de  su  kimono  blanco.  Estás  paralizado  entre  lo  que  ya  no  puede  ser  y  lo  que  ya  ha  sido.  Navegas  el  relato.  Ella  se  aproxima  a  su  centro  neurálgico  para  hacerlo  añicos,  para  instaurar  en  el  interior  del  texto  la  mecánica  del  desastre.

EL RELAT IMPOSSIBLE (Versió catalana Rosa Ramos)

Ella s’aboca a la cantonada del pàgina. La seva figura, diminuta, avança vers tu.

Aviat la veuràs de prop, maquillada com una actriu japonesa, oferint-te el seu cos pàl·lid. Abans que sigui massa tard, tindràs que frissar per donar per acabat aquest relat.

En els marges del text murmuren uns personatges que sol·liciten la seva entrada, el seu dret a intervenir a la trama. Tractes de convèncer-los de que ja no existeix cap trama, de que la narració ja no pertany al temps usual de l’escriptura.

El present, els dius, és només una acumulació d’espais somiats i temps que agonitzen per organitzar-se d’una altre manera.

Hi ha un compàs d’espera. Ella, sense deixar de badallar i amb una lentitud que t’excita, és desfà del seu kimono blanc. Estàs paralitzat entre el que ja no pot ser i el que ja ha estat. Navegues el relat. Ella s’aproxima al seu centre neuràlgic per fer-lo miques, per instaurar al interior del text la mecànica del desastre.

SEIS  BAGATELAS  PARA  UN  CUARTETO  DE  CUERDA

(Original José Vidal Valicourt)

La  caravana  mortuoria  bajo  el  sol  del  cementerio.  Los  amplios frigoríficos  cerrados  al  vacío.  Silencios  demorados  de  Anton  Webern.

El  largo,  interminable  padrenuestro.  Duele  meter  el  contrabajo  en  la  fosa común.  El  rascado  de  palas  y  espátulas,  la  tenaz  percusión  del  pico  y la  ronca  blasfemia  de  los  albañiles  bajo  el  sol  atronador  del  mediodía.

Pensamos  en  el  fuego:  un  contrabajo  incendiado  es  siempre  más  digno que  un  contrabajo  sepultado.  Las  cigarras  no  han  faltado  a  la  cita.

Todos  lloramos  detrás  de  nuestras  gafas  negras.  Es  un  llanto  callado  y sin  ojos.  El  cementerio  nos  recuerda  a  una  ciudad  norteafricana.

Pensamos  en  túneles  que  conectan  con  míseros  descampados,  con solares  propicios  al  crimen.  Cuánta  piedra  para  la  siesta  eterna,  cuánta montaña  convertida  en  lápida.  Aparecen  por  fin  las  cuerdas  que sostendrán  al  cadáver  en  su  descenso.  “Pero  el  contrabajo  es  tan  grande.  Habrá  que  astillarlo.”  Y  así,  hacha  en  mano,  procedes  al  desbaste.  El  lamento  de  la  madera  es  inenarrable.  Suena  Anton  Webern distorsionado.  Sobre  los  añicos  del  instrumento,  depositas  el  arco.

Luego,  sin  decir  palabra,  la  comitiva  se  va  dispersando.  Hay  pésames distantes,  llantos  reprimidos  y  alguna  que  otra  reverencia.  El  sol  muerde.

El  luto,  como  una  mancha  de  miedo,  avanza  en  sigilo  por  la  explanada.

SIS BAGATEL·LES PER UN QUARTET DE CORDA

(Versió catalana Rosa Ramos)

La caravana mortuòria sota el sol del cementiri. Els amplis frigorífics tancats al buit. Silencis demorats de Anton Webern.

El llarg, interminable parenostre. Ficar el contrabaix a la fossa comú fa mal.

El fregat de pales i espàtules, la tenaç percussió del pic i la ronca blasfèmia dels paletes sota el sol tronador del migdia.

Pensem en el foc: un contrabaix incendiat és sempre més digne que un contrabaix sepultat.

Les cigales no han faltat a la cita. Tots plorem darrera les nostres ulleres negres. Es un plor callat i sense ulls. El cementiri ens recorda a una ciutat nord africana.

Pensem en els túnels que connecten amb mísers descampats, amb solars propicis al crim. Quanta pedra per la migdiada eterna, quanta muntanya convertida en làpida.

Apareixen per fi les cordes que sostindran al cadàver en el seu descens.

“Però el contrabaix és tan gran. L’haurem d’estellar.” I així, destral a la mà, procedeixes al desbast. El lament de la fusta és inenarrable. Sona Anton Webern distorsionat. Sobre el instrument esmicolat, diposites l’arc.

Desprès, sense dir una paraula, la comitiva és va dispersant. Hi ha condols distants, plors reprimits i alguna que altre reverencia. El sol mossega.

El dol, com una taca de por, avança sigil·losament per l’esplanada.

ALUCINACIÓN  CHINA (Original José Vidal Valicourt)

Hojeas  el  periódico:  un  tanque  amenaza  con  aplastar  a  un  hombre en  la  plaza  de  Tiananmen.  No  acabas  de  creértelo.  Algo  se  está quebrando,  el  suelo  que  cede,  una  grieta  que  se  abre,  un  dolor  punzante  que  te  atraviesa  limpiamente  las  costillas  para  depositar su  plomo  en  el  centro  de  tu  estómago.  China  está  lejos,  pero  el  tanque se  encuentra  debajo  de  tu  nariz  helada.  Le  ordenas  que  dispare.  Crees   perder  el  conocimiento,  aunque  ganas  una  visión:  te  ves  a  lomos  de la Gran  Muralla,  intentando  saltarla.  No  puedes  contabilizar  la  duración exacta  de  la  caída.  Al  otro  lado  te  esperan  más  soldados.  Cuando  por fin  te  estrellas  contra  el  suelo,  ya  no  estás  vivo,  pero  tampoco  muerto.

Es  un  estado  que  no  puedes  describir  con  precisión.  Es  como  si  tu  vida estuviese  muerta  o  tu  muerte  fuese  un  mal  simulacro,  una  especie  de visión  de  conjunto,  una  sabiduría  que  te  permitiera  hablar  como  un desaparecido,  como  un  ser  invisible.  Los  gritos  de  los  guardianes  no consiguen  arredrarte.  Más  bien  te  producen  una  hilaridad  a  todas  luces temeraria.  No  los  odias.  Los  compadeces.  Ellos  saben  que  su  trabajo les  degrada.  Durante  la  escalada  el  sol  ha  batido  como  un  gong  de  luz absoluta  sobre  tu  cabeza.  Esperas  con  resignación  el  tiro  de  gracia  que te  destroce  la  columna  vertebral  o  te  perfore  la  nuca.  Todavía  puedes  oír  sus  dedos  nerviosos  jugueteando  con  el  gatillo  de  las  pistolas  y unas  palabras  que  no  comprendes.  Convocando  unas  fuerzas  que  creías inertes,  te  incorporas  y  echas  a  correr  montaña  abajo,  esperando  de nuevo  el  tableteo  de  las  ametralladoras,  un  dolor  agudo  en  la  espalda o  en  el  centro  exacto  de  tu  cerebro.  Pero  nadie  dispara,  nadie  grita, nadie  da  órdenes  de  capturar  al  fugitivo.  Lo  único  que  oyes  son  tus risas.  Te  adentras  en  una  vaguada  asfixiante,  superas  lomas  sarnosas, colinas  calcinadas,  te  agotas  en  campos  estériles,  en  arroyos  secos,  resbalas  y  te  caes  y  te  vuelves  a  incorporar  como  un  autómata.  El cañón  del  tanque  te  acaricia  ahora  los  párpados,  la  nuez  que  se  abulta  en  tu  cuello,  desciende  por  tu  pecho  dibujando  círculos  concéntricos.

Sigues  hojeando  el  periódico:  tras  una  serie  de  noticias  banales  descubres,  en  las  últimas  páginas,  la  esquela  de  Elsa.

AL·LUCINACIÓ CHINESA (Versió catalana Rosa Ramos)

Fulleges el diari: un tanc amenaça amb aixafar a un home a la plaça de Tiananmen. No acabes de creure-t’ho. Alguna cosa s’està fent fallida, el terra cedeix, una escletxa que s’obre, un dolor punxant que t’entravessa netament les costelles per dipositar el seu plom en el centre del teu estomac.La Xinaés lluny, però el tanc es troba sota el teu nas gelat. Li ordenes que dispari. Creus perdre el coneixement, encara que guanyes una visió: et veus a lloms dela Gran Muralla, intentant saltar-la. No pots comptabilitzar la duració exacta de la caiguda.

A l’altre costat t’esperen soldats. Quan a la fi t’estavelles contra el sòl, ja no ets viu, però tampoc mort.

Es un estat que no pots descriure amb precisió. Es com si la teva vida estigues morta o la teva mort fos un simulacre dolent, una espècie de visió de conjunt, una saviesa que et permetés parlar com un desaparegut, com un ésser invisible. Els crits dels guardians no aconsegueixen estamordir-te. Més aviat et produeixen una hilaritat clarament temerària. No els odies. Els compadeixes. Ells saben que la seva feina els degrada. Durant la escalada el sol ha batut com un gong de llum absoluta sobre el teu cap.

Esperes amb resignació el cop de gracia que et destrossi la columna vertebral o et perfori la nuca. Encara pots sentir els seus dits nerviosos jugant amb el gallet de les pistoles i unes paraules que no entens. Convocant unes forces que creies inertes, t’incorpores i et poses a córrer muntanya avall, esperant una altre vegada el esclafit de les metralladores, un dolor agut a la esquena o en el centre exacte del teu cervell. Però ningú dispara, ningú crida, ningú dona ordres de capturar al fugitiu. L’únic que sents son els teus riures. T’endinses en un tàlveg asfixiant, superes les tosses sarnoses, colines calcinades, t’esgotes en camps estèrils, en rierols secs, rellisques i caus i tornes a incorporar-te com un autòmat. El canyó del tanc t’acarona ara les parpelles, la nou del teu coll engruixeix, descendeix pel teu pit dibuixant cercles concèntrics.

Segueixes fullejant el diari: rere una sèrie de noticies banals descobreixes, a les darreres pagines, la esquela dela Elsa.