lunes, 2 de febrero de 2015

ARMAND OBIOLS [14.639]


Armand Obiols

Armand Obiols, seudónimo de Joan Prat i Esteve (Sabadell, 1904 - Viena, 15 de agosto de 1971) fue un escritor, periodista y crítico literario de Cataluña, España.

Autodidacta y de obra escasa y poco conocida, fue uno de los principales integrantes, junto a Joan Oliver (Pere Quart) y Francesc Trabal, del denominado Grupo de Sabadell, fundado en 1923. Colaboró en el buque insígnia del grupo, la editorial La Mirada. Fue durante 1938 redactor jefe de la Revista de Catalunya.

En 1939, el año que se exilia a Roissy-en-Brie en Francia al acabar la Guerra Civil Española, comenzó una intensa y complicada relación con Mercè Rodoreda, que duró hasta la muerte de Obiols. Sus consejos literarios y su profundo conocimiento de la literatura catalana fueron enormemente valiosos prara la creación narrativa de Rodoreda.

En 1951 entró a trabajar en la Unesco, como traductor en Ginebra. Unos años más tarde se instaló en Viena, donde ejerció de asessor cultural, también para la misma institución. Durante la última etapa de su vida, Obiols estuvo distanciado de Rodoreda, que repartió su tiempo entre Ginebra, París y Barcelona. No obstante la separación física, mantuvieron una intensa relación epistolar.

Después de su muerte, en 1973 su amigo Pere Quart recogió en el libro, Poemes, su producción poética. Su fondo documental (dietarios, obra propia y artículos) se puede consultar en el Archivo Histórico de Sabadell.




ODA A CATALUNYA

Quines albes al fons fabulós de tes nits,
cledes altes d’estels sense vedruna,
congrien blancs callats i nacres estremits
damunt les aigües mortes, damunt els blats neulits,
pel salt de llur nova fortuna?

Terra dels pins iguals, de l’alzinar planyent
vessant amunt, fins a carena viva,
amb vinya entrebancada pel rost confusament,
on la fullada branca, amb breus esglais d’argent,
lleva aquell verd difícil de l’oliva!

Potser encara incendien els teus vergers pregons
primaveres furtives entre roses
i et blavegen arbrells amb rossinyols al fons
quan la tardor escabella tants crisantems rodons,
trontolladissa d’or, tèbia d’aloses.

Quants sospirs de fontana, quin aleteig feliç
ran d’una obscura tossa de bardissa,
has ofegat per ésser menys bell, oh dolç país!
Tant de silenci atroç per fer-hi fonedís
un llampurneig en aigua esmunyedissa!

Oh pàtria, en un quer de somni i d’endemà!
Gleva d’amor no mai ben aglevada!
Quan et cerquem entre ombres amb l’afanyada mà,
obscurament ens dius que encara ets més enllà
amb el respir damunt la mà cansada.

Amb quina sang sobtosa d’ardor t’ha conjurat,
extrema sang a poc a poc cedida,
dels teus millors cadells l’estol al·lucinat!
Oh murs amb indelebles perfils d’afusellat!
Oh gespa ja per sempre envermellida!

No els cridis amb gemec dels teus fullams caducs;
en silenci te’ls compta l’estelada:
sota una terra soma, mal abrigats i ullclucs,
allarguen vers l’arrel humida dels teus brucs
una indecisa mà deshabitada.

Pàtria, en el teu or més amagat, quin grell!
Més d’ells que de nosaltres, que en desfeta
madeixa palpitant, enllaçat baterell,
guardem ben closa dintre la invulnerada pell
una sang vertical encar secreta.

Vindràs tot migpartint l’absència amb el teu call,
pels qui et mediten llar que no es clivella,
pels qui en la farga et ritmen futur a cops de mall,
pels qui l’ermot et llauren en l’enclotada vall
amb l’ala colgadissa de la rella.

Ni que impossible fossis, els fills t’hem escollit,
pagats de l’ardu esforç de cada dia.
Si res no eres, ets aquest punyent delit!
I la tossuda sang que en el congost del pit
en mots distints al nostre bleix canvia.

Oculta com la vena de pedra sense greny
o en un triangle de verdor, palesa,
en mantinguda roca o en desistit areny
la llibertat ets tu, presa en el fluix congreny
de la teva patètica incertesa!

Cala d’ocells profunda entre congesta i mar,
delta d’enyor entre ones i cingleres!
Oh filla dels teus fills, difícil pàtria encar
per les rodoladisses carenes de l’atzar
tota enfebrada amb càntics i banderes!

Si la mort et cendreja farigola al pendís,
sal en furor el flanc marí et perfuma,
entre blau enlairat i blau gemegadís!
Vela de foc tibant en un rompent d’encís!
Marbre encelat i clapoteig d’escuma!

‘Poemes‘ (1973)



QUAN SEREM MORTS 

En nostre cel, tot lívid, un dolç ocell rendit 
confegirà, com d'esma, els mots que no ens hem dit. 
Hi haurà dins la llum casta, llunyanes, dues roses 
fingint el foc inútil de nostres boques closes. 
Damunt els marbres pàl·lids l'oreig, màgic perfet, 
estrafarà entre fulles el bes que no ens hem fet. 
I es sotjaran, de nit, fins que els fondrà l'albada, 
els nostres ulls, immòbils en mig de l'estelada. 
Sense parpelles - dolços i avellutats recers- 
ni el plor ni la rancúnia no els velaran mai més. 




NARCÍS 

Llunyans, lívids, iguals, extrema defallença, 
estels, profusió que l'instant recomença, 
desertàreu sos ulls per perdurar en la nit, 
sos dolços ulls balmats de vostra grave absència? 
En vostre fons, no és l'aigua divina del delit, 
vivents esplugues fosques, la líquida presència? 
Lentes devoradores, oh aigües sense esculls! 
Damunt sos tènues verds que cap traüt castiga, 
trement de soledat, sotjo tos ulls, amiga, 
o el tendre espectre de mos ulls? 




MIRALL ANTIC 

Mirall, parany dolcíssim de fèrtils pregoneses, 
quina dea orgullosa ton doll aquietà? 
Reflectires cabells que la mort esbullà, 
esguards solcats per l'ira, ulls dolços de promeses, 
i els serves, invisibles, de les Parques ofeses 
precipitats dintre ton oval clar. 

Fontana sense doll, fontana benastruga, 
quina terrible set assadolles, clement! 
De nit deuen deixar el clot que els aixopluga, 
velant-te amb una fosca alenada llanguent, 
per suscitar en ton fons el dolç espectre absent, 
els que han poblat la teva espluga. 




SEQÜÈNCIA A LES ESPARSES D'ESTIU 
ASSERENAMENT 

Perquè em veig al damunt la neurastènia 
de sentir gramofons esparverats, 
ixo de la ciutat sense cap vènia, 
agost que danses dintre els envelats. 
Al lluny, damunt la pollancreda sèria 
el teu esguard com és enterbolit! 
camines orb, com pres per una dèria, 
que les Festes Majors t'han atuït. 
I són humides les auretes tristes 
tan malgirbades i amb un cant mesquí, 
però damunt l'alzina de setí 
em fas una rialla d'ametistes. 

(Del llibre Mirall antic i altres poemes. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 1988) 




No hay comentarios:

Publicar un comentario