miércoles, 22 de mayo de 2013

HALIL BÁRCENA [9873]



Halil Bárcena


Halil Bárcena 
Halil Bárcena (Renedo, Cantabria, 1962) es islamólogo y especialista en mística sufí. Es licenciado en ciencias de la información, diplomado en lengua árabe, máster en estudios árabes y diploma de estudios avanzados en humanidades. Ha cursado estudios islámicos y de filología árabe y persa en Marruecos, Jordania, Líbano y Siria. Formado en musicología oriental, es intérprete de ney, la flauta derviche de caña. Colabora con las universidades de Barcelona y Deusto. En 1998 funda el Instituto de Estudios Sufíes de Barcelona, ​​que dirige desde entonces. Dirige también el grupo de música y danza sufí 'Ushâq. Es autor de la monografía El sufismo (Fragmenta, 2008), la versión de la que en castellano-ampliada-, Sufismo , se publicó en 2012 también por Fragmenta. También es autor de la traducción de Diwan , de Hal · Lag (Fragmenta, 2010), una edición bilingüe árabe-catalana caligrafiadas a mano por él mismo. Es coautor, con Mariano Corbí, de Jesus de Nazareth, el mito y el sabio. Una lectura del Evangelio de Juan desde una espitritualidad laica y desde el sufismo (2010). Es asesor de la colección Sagrados y Clásicos de Fragmenta.





Adiós a las afueras de Rímini

A M. N., flor encontrada en el camino


Diré adiós definitivamente
a este sol nupcial de mis tardes extranjeras.
Adiós a los mirlos, a las yeguas ensogadas;
adiós a las carretas que cruzan junto al mar
y salpican con su tránsito solemne
el desdén de las horas baldías.

Diré adiós definitivamente
al zaguán ateo donde vertí estrofas y flores.
Adiós a los cuerpos jóvenes, barbitúricos,
migratorios y borrachos,
que sajaron mi soledad en noches tabernarias
de música exacta, vino y cartas.

Diré adiós definitivamente,
adiós a las uvas, a los pétalos malditos;
adiós a las callejas que trepan 
como serpientes de piedra,
hasta el mirador desvencijado 
donde gime la luna inexistente.

Diré adiós definitivamente,
hundiré mi memoria atormentada
en este rincón escueto.
Adiós cigarras de plata, copas nubladas,
branquias de damasco, gargantas temibles.
Definitivamente, adiós.

(Tercer premio Ángel González de Poesía 1989, Ayuntamiento de Oviedo, p. 31)





Díptico

Diálogo

"Hemos caminado más allá del sueño,
hemos amado más allá del corazón"

(Alí Ahmad Saíd Adonis)


Con el rostro macilento,
dolorido,
colmado de una tristeza de siglos
y con su calma tradicional,
me pidió que nos sentáramos 
en el zagüán de la casa,
junto al venero,
y me preguntó:
-¿Qué haríamos si no tuviésemos tiempo?-
Un pájaro de alas muertas
y luz trémula
saltaba entre las piedras.
Mi corazón latía
en fulgor solitario
como una palabra 
en un verso de Adonis.







Ausencia

La noche de tu ausencia 
es larga
y pedura más allá
del amanecer
oscureciendo los días.
Tu vacío agrieta
las paredes de la habitación
y me obliga
a vivirte en sueños.
Pero jamás mi imaginación 
te abarca.
Y huyo avanzando 
como un cadáver
por el sarro de las calles.
Miro... busco...
como quien todo ha perdido,
mas nada hay en ellas 
que supla tu falta.
La noche de tu ausencia 
es larga, muy larga,
y afilada.

(Publicado en La Ortiga, nº 8-10, diciembre 1997-marzo 1998, pp. 97-98)








Homenatge a Beirut

Setembre, 1993




I

Capvespre brom a la ciutat inhabitada.
Al lluny,
un parell de gavines assagen 
el seu vol morent.
Plaça dels Màrtirs:
rufagada d'ira,
desert fumejant obert a tots els vents,
filla ilegítima del Monsieur Violència,
palimpsest d'alfabets ferotges
que perduren fins a la darrera foscor.
Lloc d'estrall i esgotament.
Absència d'horitzó.
Cendra.
Residus.
Canons de pumicita
que amaguen els seus pits sanguinolents 
i ploren pel brunzit de les bales.
Silueta sutza d'engunals
que excreten la lava de tots els morts,
de tots els que transitaren pel fang
quan no tenien ni l'edat del rossinyol.
Plaça dels Màrtirs:
l'alè és efímer
i fugisseres les pregàries
que hom escup al vent de la nit,
quan la lluna és un seguici fúnebre
surant damunt les formes exactes dels absents.






II


Burot de llum.
Ègida de cant.
Ocell courenc de la nit.
... Beirut.
Mapa del cor.
Dèdal d'escuma i sal.
Grilló encès.
... Beirut.
Mot d'aigua.
Salze blanc.
Ventre adolescent.
... Beirut.
... Beirut.






III

Al matí, l'home de capell gris i corbata de seda cull petxines i pedres llises a la platja. Quan cau el sol, passaja entre perfums de baladres. Pren arak al vespre, mentre refà un grapat de versos guerxats. Hi ha mots, mentrestant, que pereixen en el carmesí retràctil de la llengua. Ja de nit, sent al lluny el xiuxiueig enjogassat del mar de Beirut. Abans d'enllitar-se, l'home de capell gris i corbata de seda esguarda la llum debolida dels estels d'Orient (Josep Carner a Beirut).


(Publicat a Palimpsestos, nº 9/10, hivern 1996, p. 34)





No hay comentarios:

Publicar un comentario