sábado, 23 de marzo de 2013

VIZMA BELSEVICA [9.510] Poeta de Letonia



Vizma Belševica

Vizma Belševica (Riga, 30 de mayo de 1931- ibidem, 6 de agosto de 2005) poetisa letona nominada al premio Nobel de literatura.

El padre de Vizma, Jānis Belševics era panadero y su madre Ieva Belševica (de soltera Cīrule) era ama de casa. Su familia era bastante pobre y además su padre tenía problemas con el alcohol, que se agravaron cuando perdió su trabajo durante la Gran Depresión.

Estudió en el Instituo Gorki de Moscú y trabajó como traductora. Le fueron otorgados varios premios y al final de su vida estaba bastante limitada por su discapacidad. Hoy es considerada una de las figuras claves de la literatura europea a pesar de que sus obras no se han traducido a muchos idiomas.

Premios

Tomas Tranströmerpriset, 1998

Obra

Visu ziemu šogad pavasaris, 1955.
Zemes siltums, 1959.
Ķikuraga stāsti (prosa), 1965.
Jūra deg, 1966.
Gadu gredzeni, 1969.
Madarās, 1976.
Nelaime mājās (prosa), 1979.
Kamolā tinēja, 1981.
Dzeltu laiks, 1987.
Ievziedu aukstums, 1988.
Baltās paslēpes, 1991.
Bille. Triloģija (novela autobiográfica), 1992-1999
Par saknēm būt, 1996.
Lauzta sirds uz goda dēļa, 1997.
Raksti, 1999–2002.


Incomprensión

No comprendes el devenir de mi anhelo, 

permanezcamos en el pétreo silencio a solas y juntos
al unísono. 
Imaginemos el dolor. ¿Me amas? No percibo el lamento, 
no rechazo la mano que se alza y
se extiende. 
Sólo el confortable silencio no me entristece, 
cuando el día se desliza lentamente en la
frescura del atardecer. 



PALABRAS SOBRE PALABRAS

Palabras, mis palabras, heridas y prejuicios. 
Sois acusadas por el lastre de un feneciente mundo. 
La tierra no es una estancia. Es el momento de aflorar. 
La palabra libera al poeta, no puede ser revocada. 
Mueren las aves y los poetas. 
Las palabras, mis palabras, compasión y suspicacia. 
Doloroso pensamiento que adelgaza, luz, vida y soledad. 
Un poema y una puerta que se abre. 
Las palabras, mis palabras...



Perdóname


El roble arroja las ramas aherradas por sí mismas, 

un ojo amaro permanece en la sutil corteza, seca, zahiriente. 
Es el instante para aminorar y preservar la paz, 
el otoño de la vida se ha postrado. 
Cae, cae en medio de un susurro. 
Los años acarician la rama. 
Luego sólo hay silencio, invierno y una primavera blanca. 



To Be the Roots

To be the roots. In subsoil where never a ray
Descends. Where light never glances.
A birdless bough. A leafless branch.
A spring head in the finest web of thread
That must not break. The hard labor of roots
Without respite. (Even winter’s sleep is only apparent.)
To store. To feed. To quench. To be a mute link
Between the bitter end and life. By self denied
And crippled to allow the white flower
The celebration of the sun,
The power of beauty’s revealment.
To be the roots. And not to envy the flower.

*


Rome like a jealous wife demands
That love be sworn to her in public
At every step... With spying eyes she
   reads
Between my lines, that she owns not
This heart, once so naive and yielding.

(from 'The Notations of Henricus de Lettis in the Margins 
of the Livonian Chronicle', translated by Baiba Kaugara)



Ser las raíces

Ser las raíces. En el subsuelo al que jamás
desciende un rayo. Donde la luz nunca echa un vistazo.
Una rama sin pájaro. Una rama sin hojas.
La fuente de un manantial en la más fina red de fibra
que no debe romperse. El duro trabajo de las raíces.
Sin respiro. (Hasta el sueño de invierno sólo es aparente.)
Almacenar. Alimentar. Saciar. Ser un vínculo mudo
entre el amargo final y la vida. Negado por su propio ser
y tullido para permitir que la flor blanca
celebre el sol,
el poder de la revelación de la belleza.
Ser las raíces. Y no envidiar la flor.

The Drunken Boat, nº 3-4, volumen 5, primavera-verano de 2005,

Traducción del letón al inglés de Mara Rozitis
Versión del inglés al castellano, Jonio González



TO BE THE ROOTS 


 To be the roots. In subsoil where never a ray

 Descends. Where light never glances.
 A birdless bough. A leafless branch.
 A spring head in the finest web of thread
 That must not break. The hard labor of roots
 Without respite. (Even winter's sleep is only apparent.)
 To store. To feed. To quench. To be a mute link
 Between the bitter end and life. By self denied
 And crippled to allow the white flower
 The celebration of the sun,
 The power of beauty's revealment.

 To be the roots. And not to envy the flower. 




“La nostra casa non rimane vuota”

di Vizma Belševica

Quattro poesie della grande poetessa lettone tratte dalle raccolte Gadu gredzeni (1969) e Dzeltu laiks (1987).



Mūsu māja nepaliek tukša.
Tur tauriņi ziemo.
Un trauslos puteņa sapņos
pie viņiem puķes nak ciemos
Ne tad pie sienām un sijām
sakļautie spārni turas –
pa zilu zvaniņu viļņiem
peld melnas un baltas buras.
Peld visu ziemu cauri
siltos pīpeņu staros,
un briedīgu putekšņu miglas
tauriņu miegu baro.
Kad aprīlī atversim logus
un laidīsim tauriņus ārā,
vēl ilgi pa māju staigas
puķu dveseles bārās.





La nostra casa non rimane vuota.
Ci svernano le farfalle.
E in fragili sogni di tempeste di neve
i fiori vengono a visitarle.
Nemmeno le mura e le travi
gli serrano le ali –
fra le onde blu di campanule
navigano vele bianche e nere.
Navigano attraverso l’inverno
in caldi raggi di margherite,
nuvole di polline maturo
fanno da nutrimento al loro sonno.
Quando in aprile apriremo le finestre
e lasceremo volar via le farfalle,
ancora a lungo per casa
vagheranno orfane le anime dei fiori.





Es labi zinu, kur tu esi,
Bet tur es tevi nemeklēšu.
Ne zemē briedīgā – uz akmens
Es puķi sēšu
Un ziedu gaidīšu. Par spīti.
Ar zobiem sakostiem. No akmens.
Lai neiespējamība maigums
Dzen saknes.
No visiem ceļiem izraudzīšu
To tālāko no tevis taku,
Lai te, kur tevis nevar būt,
Tu pēkšņi nostājies man blakus.
Lai, acīm sastopoties, izplaukst
Par puķi gadu rūgtums smags.
Es labi zinu, kur tu esi.
Bet tur man tevis nevajag.




Io so bene dove sei,
ma là non ti cercherò.
non sulla terra matura – sulla roccia
seminerò fiori
in attesa che sboccino. A dispetto di tutto.
A denti stretti. Dalle rocce.
Che nell’impossibilità la tenerezza
affondi le radici.
Di tutte le strade sceglierò
il sentiero da te più lontano,
là dove non ti possa incontrare,
dove tu non mi compaia d’improvviso davanti.
Nascesse mai, incontrandosi gli occhi,
l’amarezza pesante del fiore degli anni.
Io so bene dove sei,
ma là tu non mi servi.


*


Kamēr svēteļi par Svēti
baltos spārnos slīd
Kamēr baltu spārnu blāzmas
zilās straumēs krīt
Kamer zilam straumēm
Zemgalē plūst pali,
esi mierīgs.
Tici.
Zini.
Tava zeme paliks,
tavas saknes tavā zemē.
Tavas pēdas tēva sētā,
kamēr tēva sētas jumti
balto spārnu ēnā svētā.


Finché le cicogne sopra la Svēte
stendono le bianche ali,
finché lo splendore di bianche ali
si riflette nella corrente azzurra,
finché la corrente azzurra
inonda d’acqua lo Zemgale.
Stai tranquillo.
Abbi fede.
Sappi.
La tua terra sopravvive,
e le tue radici nella tua terra.
I tuoi passi sulle orme di tuo padre,
Finché alle orme di tuo padre darà riparo
la sacra ombra di bianche ali


*


Svētīgi ir tie garā vājie,
Kā vakara pļavas miglotiem prātiem,
Jo viņiem pieder debesu valstība
Savu vājumu neapzināties.
Tu sakies stipra. Tad esi līdz galam!
Un nav ko melot, ka Dievs tevi dzinis.
Kopš sāki atšķirt labu no ļaun
Nav paradīzes. Tu vienkārši – zini.
Un prāta tuksnesī akmeņainā
Tev tagad jāpūlas vaiga sviedros
Ieaudzēt mazu ilūziju.
Kādu gaisīgi trauslu ticības ziedu.
Turēt ap pumpuru plaukstu un elpas
Nedrošo aizvēju ledainā smieklā,
Un laimīgai būt šo īso brīdi,
Uz kuru tev izdosies sevi piekrāpt.



Beati quei poveri di spirito,
dalle menti annebbiate come i prati serotini
poiché a loro appartiene il regno dei cieli
senza cognizione della loro debolezza.
Ti dici forte. Che tu lo sia fino in fondo!
E non mentire, che t’abbia guidato Dio.
Da quando cominciasti a distinguere fra il bene e il male
non esiste paradiso. Tu semplicemente – sai.
E nel deserto roccioso della mente
devi faticare col sudore della fronte
per coltivare una magra illusione,
qualche impalpabile fiore di fragile fede.
Custodire fra le mani la gemma e del respiro
fare incerto riparo in una gelida risata,
terrai per felice quel breve attimo
per il quale ti riuscirà d’ingannare te stesso.


Traduzioni di Paolo Pantaleo 
Poesie tratte da “Gadu gredzeni” (1969) e “Dzeltu laiks” (1987).




-

No hay comentarios:

Publicar un comentario