Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999). Licenciada en Filología Clásica por la Universidad de Barcelona y conocedora del mundo clásico, tradujo textos del latín y el griego al catalán. Cultivó varios géneros: poesía, narrativa, crítica literaria y ensayo literario. Colaboró en diversas publicaciones periódicas. Entre sus obras destacan: Les closes, novela ganadora del Premio Josep Pla 1978; Sandàlies d'escuma, Premio Lletra d'Or 1985; Columnes d'hores, que reúne toda su poesía hasta 1990; y especialmente, El violí d'Auschwitz, novela elogiada tanto por la crítica como por el público, y Quadern d'Aram, además de algunos libros de relatos sobre mitología griega dirigidos al lector joven. Fue miembro de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Obra
Poesia
Díptic [amb Núria Albó]. Vic: Edicions Sala, 1972.
Kiparíssia. Barcelona: La Magrana, 1981.
Columnes d'hores (1965-1990). Barcelona: Columna, 1990.
Arietta. Barcelona: Columna, 1996.
Novela
Les Closes. Barcelona: Destino, 1979.
No em dic Laura. Barcelona: Destino, 1981.
Viola d'Amore. Barcelona: Destino, 1983.
Sandàlies d'escuma. Barcelona: Destino, 1985.
Artemísia. Barcelona: Columna, 1989.
La daurada Parmèlia i altres contes. Barcelona: Columna, 1991.
L'agent del rei. Barcelona: Columna, 1991.
El violí d'Auschwitz. Barcelona: Columna, 1994.
Dones soles: 14 contes. Barcelona: Planeta, 1995.
Quadern d'Aram. Barcelona: Columna, 1997.
Nit de 1911. Barcelona: Empúries, 1999.
L'àngel. Barcelona: Empúries, 2000.
Infantil y juvenil
El bosc de vidre: un conte d'en Bernat. Barcelona: Destino, 1986.
La grua Estontola. Barcelona: Cruïlla, 1993.
L'hipopòtam blau. Barcelona: Columna, 1996.
El Bruel de Castello. Gaüses: Llibres del segle, 1996.
Relats de mitologia I. Els Déus. Barcelona: Destino, 1996.
Relats de mitologia II. Els herois. Barcelona: Destino, 1996.
Nadal. Barcelona: Columna, 1998
Crítica literaria y ensayo
Aproximació a la poesia de Salvador Espriu [dins del llibre Salvador Espriu en els seus millors escrits], 1974.
Memòries d'un pagès del S.XVIII. Barcelona: Curial, 1978.
El mirall de Narcís / el mite grec en els poetes catalans. Sabadell: Aura, 1988.
Paisatge amb poetes. Barcelona: Destino, 1988.
Carme Montoriol [dins Literatura de dones: una visió del món]. Barcelona: La Sal, 1988.
Paradís amb poetes. Barcelona: Destino, 1993.
Retalls de la vida a Grecia i Roma. Barcelona: Empúries, 1997.
Les dones de l'Odissea. Literatures, Associació Escriptors en Llengua Catalana, 1997.
ENERO EN LLANÇÀ
Recuerda aquel domingo de enero, a ras del mar,
ya florecido de mimosas resplandecientes, con los espinos
plenos de estrellas rosadas
y el cormorán secándose al sol, alas extendidas.
Griterío de niños, en el jardín, y una rama
de almendro. El calor
de los leños en el hogar cuando el ocaso alarga
las sombras de los cipreses, por fuera, y de los pinos.
El día que ha nacido y crecido con el sol
como un niño feliz, racimo maduro al mediodía,
adulto se ha vuelto en la tarde calmada
y sin espasmos ha muerto lentamente
para no entristecernos, tras las montañas.
Traducción: Carlos Vitale
GENER A LLANÇÀ
Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,
ja florit de mimoses resplendents, amb els arços
plens d’estrelles rosades
i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.
Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca
d’ametller. L’escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.
El dia que ha nascut i crescut amb el sol
com un infant feliç, raïm madur al migdia,
adult ha esdevingut en la tarda encalmada
i sense espasmes ha mort lentament
per no entristir-nos, rere les muntanyes
VIETNAM
Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort
germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles.
Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort
mentre alats corsers els seus passos retallen.
Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent
i es glaçaran els mots en el vers dels poetes
si oblidem que els infants petgen camins de mort
-raïms mai madurats, quina amarga verema!
No podem cridar junts contra el crim i la sang
però a la cova profunda on els records s'amaguen
viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat
i tenyiran de dol les alegres imatges.
UNA REFLEXIÓ I UN POEMA
"Els fets cal escriure'ls perquè no caiguin en l'oblit"
Cal preservar la memòria de l'ésser humà, per no oblidar, perquè els homes
son oblidadissos de les dissorts dels altres
Senyal de perill
Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d'un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d'una nit insomne
No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim ja ho escriví
Ausiàs Marc:
l'amor, el clar país, una cançó d'alosa...
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l'oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants
de Bòsnia.
DUES PLANES
He estimat el Montseny sense ametistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.
Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.
Camí dels vents, he estimat l’altra plana
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.
Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre
ELS INNOCENTS
Els innocents d’avui també moren a l’Àsia.
Ja fa temps que el rei bíblic ha canviat de nom
i es posa tantes màscares sumptuoses i benignes
que no el reconeixem i els que el seu secret saben
es cuirassen darrera d’encarcarats somriures.
Els innocents d’avui tenen galtes xuclades,
ventres inflats i cames que semblen branques seques
dels arbres a l’hivern. Els seus ulls a tots miren
amb tan vella tristesa com si ja coneguessin
que amb un esguard distret els enterrem d’oblit.
Només, i vanament, en llargues nits travessen
insomnis de poetes que voldrien cridar
perquè els verms menjaran la poca carn que resta
als ossos innocents, i no roseguen l’or
ANTÍGONA
Anant a Delfos, la sagrada, atura’t
en el camí: florides de records
t’esperaran les pedres, el teu somni.
¿No sents com entre el blat l’aire es commou
i síl·labes ardides resplendeixen
contra el tirà que canvia de nom?
Els mots d’una ombra, com espases, tallen
el temps, el vell tapís de sang i d’or.
Entre els fils esquinçats, la noia altiva
les lleis dels déus escolta i el seu cor,
els ossos blancs del seu germà somriuen
i es torna a cloure el temps com una flor
AIGUAMOLLS 1985
No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida
com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
–una treva signada amb aire i ales
No hay comentarios:
Publicar un comentario